divendres, 18 maig de 2012

Risotto de pastanaga


Fa aproximadament un mes, vam sortir a parlar dels risottos en una de les meves classes. Probablement hi té a veure el fet que un dels meus alumnes, en Giovanni, és italià i, a més, molt bon cuiner. Doncs això, que mentres uns parlaven dels risottos de ceps i els altres de no sé què més, jo vaig haver de confessar (morta de vergonya) que mai havia aconseguit fer un risotto sense que acabés a les escombraries. Es va fer un silenci absolut i tots em van mirar. Suposo que en aquell moment jo em devia posar vermella com un tomàquet ja que les galtes em van començar a bullir. Afortunadament aquell suplici silenciós es va veure interrumput per la veu del Giovanni que em el seu català-italià em va preguntar: "Ma com é possible??". I, fixa't tu, jo m'he fet sempre la mateixa pregunta. Evidentment, la conversa va girar cap a la meva incompetència a la cuina (per altra banda certa) i la senzillesa d'un plat que, pel que semblava, tothom era capaç de preparar amb els ulls tancats, o fins i tot amb les mans lligades a l'esquena. He de confessar que, en un principi, tota aquella conversa m'incomodava una mica però també he de reconèixer que al final la "humiliació" va valdre la pena ja que entre tots van ser capaços de descobrir quin era el meu gran error... Esteu a punt? Aix! És que no sé si explicar-ho perquè encara passo vergonya quan algú se n'entera... Res, res!! El primer pas per solucionar un problema és reconeixent-lo, no? Doncs aquí va: no escalfava el caldo. Ja ho he dit. Resulta que el meu gran problema és quan era el moment d'afegir el caldo a l'arròs jo l'hi abocava directament de la nevera. Val, d'acord, sí, ja sé que fa molt gràcia (bé, a mi no me'n feia tanta haver de llençar l'arròs després d'abocar-hi, a vegades, més de dos litres de caldo!) però reconec que la cosa és, com a mínim, "curiosa". "I perquè no l'escalfaves??" sento unes veuetes que pregunten. Doncs perquè mai, absolutament mai, en llegir una recepta de risotto, hi havia vist cap indicació al respecte. Així de simple. I no, no em val que em digueu allò de "però és que això ja ho sap tothom, per això no ho posen..." perquè jo sóc la prova vivent de que no és així. Punt i final. Un cop confessat el meu terrible pecat, podem parlar ja del primer risotto amb èxit que es cuina a casa?

Risotto de pastanaga
(per a 4 persones)

1,2 litres de caldo de pollastre
40gr de mantega
2 cullerades d'oli d'oliva
Mitja ceba tallada ben petita
2 tasses de pastanaga ratllada
1 tassa i mitja d'arròs tipus bomba o especial per a risotto (jo el vaig comprar de la marca Montsià)
1 tassa de vi blanc
1 tassa de formatge parmesà ratllat i una mica més per decorar
1 cullerada de julivert fresc picat
Sal

1.- Posar el caldo en una olla a foc fort i quan comenci a bullir abaixar el foc al mínim. (Algú es pensava que no ho posaria? Perdoneu però a Alfriston Cottage s'expliquen sempre les receptes fins al mínim detall, inclòs que el caldo s'ha de tirar a l'arròs CALENT).
2.- En una cassola grossa desfer la mantega junt amb l'oli d'oliva. Afegir-hi la pastanaga i la ceba i saltejar durant 8 minuts.
3.- Incorporar l'arròs i rosti'l durant 3 minuts.
4.- Afegir el vi blanc i remenar amb una cullera de fusta.
5.- Incorporar el caldo de pollastre a l'arròs amb l'ajuda d'un cullerot. Primer afegir-n'hi un i esperar fins que arrenqui el bull. Anar incorporant la resta del caldo de la mateixa manera (no incorporar la següent cullerada fins que l'anterior no hagi arrencat el bull).
6.- Un cop tot incorporat cuinar durant 20 minuts mirant de remenar l'arròs el menys possible (si feu servir una bona cassola no s'ha d'enganxar)
7.- Quan l'arròs ja sigui tendre treure'l de foc i afegir-hi el parmesà i el julivert.
8.- Remenar bé i tastar. Si es creu convenient, rectificar de sal.
9.- Servir calent amb una mica de parmesà ratllat pel damunt i, si es vol, amb un toc d'herbes aromàtiques.


Ha sigut el primer risotto comestible que es fa a casa nostra, però ha valgut sobradament la pena. No només perquè en comparació amb els altres aquest era un "jabugo de 5 jotas" sinó perquè la recepta és simplement sensacional: senzilla, gustosa, melosa...deliciosa. De veritat us ho dic, l'espera ha valgut la pena. Poder "estrenar-me" preparant aquest risotto de pastanaga fa que em vegi capaç de menjar-me el món (en sentit figurat que si no, després, tornar a fer règim és un pal!). En fi, que gràcies per aguantar tot aquest rotllo i, si heu arribat fins a aquesta línia, per a compartir amb mi un moment de màxima satisfacció culinària.

11 comentaris:

  1. mira que he vist risottos, pero de pastanaga encara cap i em sembla fantastic ara a l'estiu, per mantenir el color moreno!! jajaj bonissim segur!! petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, es uno de esos platos que en su sencillez radica su encanto. Lo mejor, vaya.
      Saludos desde Waterbridge.

      -Andy-

      Elimina
  2. Tens tota la raó, a vegades donem per suposades coses que no ho son...per lo tant felicitat pel teu primer exitòs rissoto¡!

    Petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y no sabes lo feliz que Eva se sintió al probarlo. Es de esas cosas que no se pagan con dinero.
      Saludos desde Waterbridge.

      -Andy-

      Elimina
  3. Andy i Eva; La pastanaga, és d'aquells productes, tant desconeguts a la cuina, amb el teu cas, Eva, l'hi has fet aquest rissotto que sembla fet a mida, al menys per el meu gust. Una bona recepta¡¡ :-D
    Que vagi de gust Eva i Andy¡¡ ;-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Josep. Eva ya está pensando en nuevas combinaciones. Estamos convencidos de que aún puede dar mucho de sí.
      Saludos desde Waterbridge.

      -Andy-

      Elimina
  4. Este risotto tien una pinta estupenda!Me gusta mucho esta combinación y siempre que preparo arroz le pongo pastanaga rallada!Delicioso!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La zanahoria es de esos productos discretos que necesitan una urgente campaña de imagen. Cuestión de marketing, ya sabes. Sólo le falta un buen asesor o una agencia competente. En cualquier caso, si no existiese habría que inventarla. Rompamos una lanza, o las que hagan falta, por la zanahoria. ¡Y viva el risotto!.
      Saludos desde Waterbridge, Claudia.

      -Andy-

      Elimina
  5. Uf!!! aquesta la faré!!!
    Bon cap de setmana!!!

    ResponElimina
  6. Segur que els que van riure no saben fer ni la meitat de coses que tens al blog!! M'agrada molt l'arròs, de qualsevol manera i aquest té una pinta estupenda.
    He descobert el blog fa molt poc i m'encanta!! felicitats a tots dos per aquest món que heu creat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Marta:
      Agradecidos con tus palabras. Acabo de darme un paseo más detenidamente por tu blog y me ha parecido muy interesante. Veo que tienes predilección por platos contundentes. Pero lo que más me ha llamado la atención es el cariño que le dedicas a explicar las recetas para hacer pan. Uff, a mí se me haría muy cuesta arriba ponerme, pero creo que Eva se lo va a tomar como un reto personal. Hacer pan en casa, pan de verdad... Ya te contaremos.
      Buen fin de semana. Recuerdos desde Waterbridge.

      -Andy-

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...