dijous, 31 de maig de 2012

La poció vermella de "Legend of Zelda"


Ens ha sapigut molt greu no arribar a temps pel repte que ens proposaven les noies de l'Enfogona't, la Marina i la Clara del programa Quins Fogons!, i que aquest mes girava al voltant dels còmics. Vàrem cometre l'error de mirar de trobar una recepta que ens agradés entre l'Andy i jo però cap dels dos som gaire experts en això dels còmics. Qui ens va resoldre el problema va ser el Jordi qui, al final, fins i tot es va oferir a fer tot el post sencer. Com us deia, no arribem a temps, però ens va fer tanta il·lusió que el Jordi s'impliqués tant en el repte que no hem volgut deixar de penjar la seva recepta. Aquí us deixem el què ens va escriure. Esperem que us agradi! 

Hola! Sóc en Jordi, el fill de l'Eva, la "cuinera" de l'Alfriston Cottage. Al veure que la meva mare (inculte en món dels còmics) no trobava cap personatge de còmic relacionat amb el menjar, al final (com que jo estava avorrit com una ostra i no tenira res més a fer) la vaig decidir ajudar fent-li una llista llarguíssima amb coses que menjaven els personatges dels còmics:
  • Els cubs del manga de Pokémon
  • La poció verda o el porc senglar de l'Asterix i l'Obèlix
  • Les mongetes màgiques de Bola de Drac
  • El pebrot del Shin Chan
  • Pastissets de melmelada pel Doraemon
  • Algo verd per semblar la Kriptonita del Superman
  • El formatge de Tom i Jerry
  • La mel del Winnie the Pooh
  • I un munt més...
 Però no trobàvem res que ens agradés. Al final vaig pensar en la famosa poció vermella de "Legend of Zelda" que, encara que és d'un vídeojoc, actualment surt la seva saga en manga.
Qui no ha jugat mai al "Legend of Zelda", quan us queden pocs cors i no us queda més remei que prendre una poció vermella per recuperar forces i salvar a la princesa? Doncs ara, podreu recuperar tants cors com en el vídeojoc perquè us donarem la recepta secreta.


Poció vermella de "Legend of Zelda"
(4 smoothies)

1 tassa de maduixes fresques tallades a trossets
1 tassa de suc de taronja
Gel (opcional)
1 cullerada de sucre

1.- Posar tots els ingredients en el pot del Turmix i triturar fins aconseguir la textura d'un batut.

I a disfrutar!


dimarts, 29 de maig de 2012

Las cerezas


Porque fue en una de aquellas tardes de una primavera tardía cuando me dejé la infancia olvidada en la foto fija de un recuerdo amarillento. Aquellos días serán ya para siempre un camino bordeado de plataneros al atardecer y el sabor ácido y dulce de las cerezas.

dilluns, 28 de maig de 2012

Pastís de préssec 0,0


Al llarg de la meva ufanosa vida he fet règim un total de tres vegades. Compte! Per règim em refereixo a seguir una dieta sota control mèdic, no això de "vigilar" de no menjar sucre i ja està. En les dues primeres recordo que a les nits tenia un somni recurrent: Em menjava un paquet de galetes "Príncipe". Ai sí!! Jo vinga a menjar galetes tota la nit i quan em despertava...a la taula em tornava a trobar la torradeta amb el tall de pernil de gall dindi (de les geletes...ni rastre!). En el tercer i, espero, definitiu, el "Príncipe" no em va venir a visitar ni una sola nit i, he de confessar, jo tampoc el vaig trobar a faltar. Per què? Doncs perquè tot i estar seguint una dieta estricta, vaig menjar pastissos, galetes, muffins i un munt de coses més que ni jo mateixa em podia creure que pogués menjar. Però va funcionar! Per sort meva, i del munt de persones que escolleixen aquesta dieta, un pot menjar la quantitat que vulgui d'una sèrie d'aliments que es consideren permesos. Així, si es té la suficient imaginació i destresa per a saber combina'ls pots acabar menjant uns plats ben gustosos i molt, molt lleugers. Aquest pastís de préssec s'inclou dins d'aquesta categoria. És un pastís, està boníssim i te'n pots menjar toooots els talls que vulguis perquè els seus ingredients són totalment light i baixos en greixos. Difícil de creure, no? Ara ho veureu!


Pastís de préssec 0,0
(dos pastissets de 14,5x14,5cm)

Per a la base:
2 clares d'ou
4 cullerades de llet en pols desnatada
2 cullerades de formatge fresc batut desnatat 0% M.G. (Recordeu que el podeu trobar tant al Carrefour com al Mercadona)
2 culleradetes de Maizena
1 culleradeta de llevat
Unes gotes d'edulcorant líquid (al gust)
Unes gotes d'aroma de vainilla (opcional)

Pel pastís:
2 iogurts desnatats 0% M.G. de préssec (amb o sense trossets)
250gr de formatge cremós (tipus Philadelphia) light o 0% M.G.
Edulcorant al gust
4 fulles de gelatina
1 mica d'aigua

Comencem per la base:
1.- Preescalfar el forn a 180ºC.
2.- Batre tots els ingredients amb les varilles i abocar sobre dos motlles desmuntables d'uns 14,5 cm (els meus eren quadrats).
3.- Enfornar uns 14 minuts.
4.- Retirar del forn i deixar refredar dins del mateix motlle.


Pel pastís:
1.- Posar en remull les fulles de gelatina per a que s'hidratin.
2.- Passats 5 minuts posar un vas amb un dit d'aigua al forn i escalfar-la.
3.- Escórrer bé la gelatina i tirar-la dins del vas amb aigual calenta. Remenar bé fins que quedi totalment dissolta.
4.- Mentres esperem que es refredi una mica l'aigua abocar en un bol els iogurts i el formatge cremós. Remenar bé fins que quedi una mescla homogènia.
5.- Afegir la gelatina a la mescla de iogurt i formatge i remenar bé fins que quedi totalment integrada.
6.- Abocar sobre les bases un cop aquestes estiguin tèbies. Embolicar cada pastisset amb film transparent i posar a la nevera al menys dues hores.

I a disfrutar sense cap mena de remordiment. A menjar tant pastís com volgueu i a dormir tranquil·lament a les nits sense necessitat d'haver d'esperar la visita de l'heureu de Beukelaer. A veure, que ja està bé somniar amb prínceps, però no amb un que porta un tallat de cabells impossible i que només fa que temptar-nos amb les seves galetes farcides de xocolata. Per què...a què bé tant d'interès per a que mengem galetes tot el dia?? És que vol matar a la princesa de colesterol??



dissabte, 26 de maig de 2012

Si quieres, puedes

Mínimo manual de autoayuda para urbanitas torpes
Estos últimos días Eva anda entusiasmada con un programa de la BBC que acaba de descubrir justamente en una de sus clases. El show se llama “I've never seen Star Wars”, que para aquellos que no están familiarizados con el inglés se podría traducir como “Yo no he visto jamás Star Wars”. El programa emitió 8 capítulos en el 2009 y un especial en el 2011. El planteamiento es aparentemente muy sencillo. Consiste básicamente en coger a una celebridad local y proponerle hacer cosas que jamás ha hecho en su vida y que probablemente no habría hecho nunca de no haber intervenido en el show. Los invitados son de todo tipo y condición. Hay periodistas, actores, humoristas, escritores, etc. El tono del programa es en general amable y de muy buen rollo. El invitado charla con el conductor del programa en un tono distendido sobre la experiencia que ha supuesto para él hacer algo inédito en su vida. Las pruebas a que se les somete son tan “terribles” como visionar un capítulo de Los Simpsons, ver la 1ª parte de El Padrino, subir en moto, ponerse un piercing, montar un mueble de Ikea, jugar a la lotería, leer Emma de Jane Austen, tomar un café en un Starbucks o escuchar un tema de Dolly Parton o Sex Pistols. Lo cierto es que, independientemente de ver a algunos invitados en algún caso pasarlo realmente mal, todo tiene un aire ligero y divertido. Lo mejor es la complicidad y el juego dialéctico entre presentador e invitado, teñido de un omnipresente “esto es un entretenimiento, vamos a pasarlo bien y vamos a hacer que el público lo pase bien con nosotros”. En realidad, me apuntaba Eva, no es más que una modalidad humilde y divertida de reality. Pero con mucho ingenio y nada de caspa. Seguramente en eso radica su enorme éxito. Hay que decir que el programa es heredero de un formato radiofónico que ya había funcionado muy bien, por lo que su paso a la televisión venía ya con un rodaje que se lo ponía razonablemente fácil. Por supuesto, lo encontrarás en Youtube.


Y al hilo de este programa pensaba yo en todo que lo que hemos llegado a hacer en este último año, desde que comenzamos las reformas en el Cottage. Hemos tirado abajo paredes, hemos aprendido a poner yeso y cemento, hemos construido muebles y todo tipo de trastos con madera de palet, etc. Lo último, la puerta que vamos a poner en la entrada de nuestra casa inglesa. Después de cortarla y montarla le dimos barniz tapaporos y dos capas de pintura blanca en spray. Falta dar todavía dos manos de pintura a rodillo y pincel, antes de colocarla.
Para aquellos que sientan la imperiosa necesidad de hacerse una puerta de jardín “a la inglesa”, en lugar de comprar una ya hecha en Leroy Merlin o Bauhaus, os paso aquí un link donde te explican con todo lujo de detalles y paso a paso cómo hacerlo.  Si os sentís con ánimo y ganas…
El mensaje de autoayuda es: "Si quieres hacerlo, hazlo. Y si no sabes hacerlo, inténtalo… pero pide asesoramiento a un profesional"


divendres, 25 de maig de 2012

Delícies de gerds i ametlla


Deixeu-me que comenci aquest post amb una obvietat: M'encanta el te. Era de suposar, no? Bé, per això us he advertit que anava a dir una obvietat. En un bloc amb títol anglès, l'acció del qual transcorre en un poblet anglès, rodejats de personatges anglesos i, tenint en compte també, que l'anglès és la meva vida no es podia esperar altra cosa, no? Doncs això, que m'encanta el te. Començo cada dia amb una tassa plena fins al capdamunt de "Breakfast tea", normalement de la marca "Yorkshire Tea" i després de prendre-me-la ja em sento capaç de qualsevol cosa (o gairebé qualsevol cosa...). L'Andy, en canvi, acostuma a prendre cafè per esmorzar tot i que a vegades, a mitja tarda, em demana que li prepari un te que, gairebé sempre, acabo compartint amb ell. Tot plegat, com veieu, molt anglès. I,és clar, de tant en tant se'm dóna per preparar pastes o pastissets per a fer d'aquests moments un autèntic "te de les cinc", però sense sandwitxos de cogombre.

Entenc que no tothom té aquesta passió pel te, ni pel món britànic, però tot i així estic convençuda que aquestes delícies agradaran a tothom. Són petites, suaus, lleugeres i requereixen de molt pocs ingredients. A més, l'Andy m'assegura que amb el cafè també hi queden perfectes. Animeu-vos!


Delícies de gerds i ametlla
(9 pastissets)

135gr de clara d'ou (en el meu cas van ser 6 clares)
90gr de sucre
65gr de farina d'ametlla
45gr de farina de blat
100gr de mantega
Gerds

1.- Posar una olla petita al foc amb la mantega i deixar que adquireixi un color daurat remenant de tant en tant. Deixar refredar.
2.- Preescalfar el forn a 180ºC.
3.- En un bol mitjà abocar-hi els dos tipus de farina passades prèviament per un sedàs.
4.- En un altre bol batre les clares i el sucre a punt de neu fins que s'hi formin pics.
5.- Abocar les farines al bol de les clares i remenar amb compte de que aquestes no s'abaixin.
6.- Un cop ben barrejada la farina afegir-hi la mantega i mesclar bé.
7.- Repartir la mescla en motlles de silicona rectangulars (jo en vaig trobar un del Lékué que és rectangular i amb les formes per fer 9 pastissets rectangulars). També podeu fer servir motlles de mini-magdalenes tot i que heu de pensar que no pugen tant i que han de ser petitons. Si ompliu tot el motlle d'una magdalenaen tindreu per només 3 o 4. Ah! Són molt millors els motlles de silicona ja que ajuden a que desemmotlla'ls sigui molt més fàcil i no es trenquin.
8.- Decorar amb un parell de gerds al capdamunt de cada pastisset i enforna'ls uns 20 minuts o fins que veieu que han agafat un to daurat pel damunt.
9.- Deixar reposar dins del mateix motlle uns 5-10 minuts abans de desemmotllar.


Doncs ara ja només cal que us prepareu una bona tassa de te (d'acord, de cafè també pot ser...), us asseieu tranquil·lament al balcó, terrassa o pati de casa, poseu els peus sobre la cadira del davant, i us deixeu emportar per aquest moment de comunió absoluta entre vosaltres...i el més pur estil britànic! God Save the Queen!


dijous, 24 de maig de 2012

El Gran Gatsby, por supuesto


Acabo de ver el trailer de la nueva versión que Baz Luhrmann ha hecho sobre  “The Great Gatsby” de F.Scott Fitzgerald. Si pensamos que la novela de Fitzgerald pasa por ser la gran novela norteamericana, el empeño de llevarla de nuevo a la pantalla pone sobre las espaldas de cualquier atrevido una carga brutal. O eso o te lo tomas con una desinhibición irreverente y desacomplejada, rayana en la irresponsabilidad. La película se estrena en Navidad y ni que decir tiene que ha costado una burrada de dólares.
Visto lo visto anoto cuatro cosas.
Luhrmann es un poderoso creador de imágenes, como ya demostró en “Moulin Rouge”, aquella película que parecía el resultado de un flipe tremendo del director y en la que los actores salvaban la función poniendo voluntad y profesionalidad. En “Moulin Rouge”, que se me hizo insoportablemente larga, descubrimos que Nicole Kidman estaba muy guapa y que Ewan McGregor es tan buen actor que puede hacer lo que le echen, hasta cantar los éxitos completos de Elton John. En general los actores estaban muy bien y la banda sonora era una maravilla. La historia que nos contaban, el guión… En fin, dejémoslo estar. Del mismo director recordamos aquella versión irreverente de “Romeo y Julieta”, con menos presupuesto pero igual de ruidosa y vehemente. Luhrmann me recuerda a Ken Russell en sus mejores tiempos. Ken Russell, aquel director inglés que en los 70 era lo más en rupturista y provocador. Y que en los 80 vio cómo su fama se disolvía como azucarillo, el público le daba la espalda y los productores no le dejaban dinero para sus proyectos. Terminó filmando video-clips para algunas estrellonas del pop.
Volviendo a lo que he visto esta mañana en el trailer. Pasta, mucha pasta, y el sello Luhrmann. Gran despliegue visual, tremendos decorados, centenares de extras. Y Leonardo di Caprio luchando denodadamente por demostrar que se ha hecho mayor y que además es un actor más que correcto. Di Caprio con la edad está adquiriendo cierto porte de actor clásico y eso es lo mejor que le puede pasar. Me encantó en “Infiltrados” de Scorsese y desde entonces ha crecido como actor. La actriz que interpreta a Daisy Buchanan hace lo que puede con este personaje romántico, egoísta y un poco idiota. Y seguro que lo hará bien porque el personaje es bastante blandito y con la complejidad de una zanahoria. Tobey Maguire, que interpreta al narrador Nick Carraway, me da la sensación de poner la misma cara de siempre y poco más.
Y hasta aquí puedo decir porque aún no he visto la película, claro. Son, por tanto, impresiones a vuela pluma. Pero...


Pero sí recuerdo perfectamente el “Gatsby” que Jack Clayton dirigió en 1974. Dudo mucho que cuando se rodaba esta versión alguien pensase que con el tiempo se convertiría en un pequeño clásico del cine comercial. La película, sin ser ninguna maravilla, ha ido ganando con el tiempo. Ha adquirido esa pátina de clásico moderno que tan bien le sienta a algunas películas en color (pienso, por ejemplo, en “Memorias de África”, también con Redford). Seguramente la presencia de Robert Redford ha tenido mucho que ver en ello, en ese clasicismo sobrevenido. Redford es de esos actores que acaban haciendo buenas, o mejores, las películas en que aparece. Su imagen icónica como Jay Gatsby se mantiene y forma parte de la cultura popular global. Y esa imagen pesa mucho, Di Caprio lo sabe.
Ahora sólo falta esperar que la nueva versión se estrene para salir de dudas. Deseo fervientemente, de verdad, que sea una buena, una excelente película. Se estrenan demasiados horrores como para que, una vez más, de una maravillosa novela terminen haciendo un petardo.

Muffins de cranc i formatge


Vull pensar que això mateix li passa a tothom que es posa a la cuina o, al menys, jo em consolo pensant-ho. I és que quan tinc a les mans qualsevol llibre de receptes, o navego per la xarxa buscant inspiració, sempre acabo enamorant-me de receptes que, més o menys, porten els mateixos ingredients.

Plats o ingredients que enamoren a la cuinera oficial d'Alfriston Cottage. Un, dos, tres...responda otra vez!:
  • El formatge
  • La pasta de full
  • El pollastre
  • Les salses tipus pesto
  • La pasta
  • Els crumbles
  • Els plum cakes
  • El formatge altra vegada...

En fi...que quan arriba el moment de cuinar i, per tant, d'anar a buscar una recepta, a vegades em sembla que dono voltes sobre el mateix una vegada, i una altra, i una altra... Una de les solucions que fa temps que aplico a aquesta petita distorsió que pateixo, és la de cuinar plats que, si bé porten aquests ingredients, tenen formes curioses o es preparen de forma diferent a com es fa "habitualment" (o, al menys, a com jo els faria).

La recepta que us porto avui entraria en aquesta categoria. Es tracta d'uns pastissets fets, entre d'altres coses, amb carn de cranc i formatge cremós (com no?)...però en forma de muffins i arrebossats amb pa ratllat. La vaig trobar en un blog de cuina anomenat The Galley Gourmet d'una noia d'Illinois i em va agradar només veure-la (a part de que complia amb els ingredients indispensables...). No l'he seguit al 100% però sí en allò essencial. Espero que us agradi!



Muffins de cranc i formatge
(12 muffins)

170gr de formatge cremós (tipus Philadelphia) a temperatura ambient.
1 tassa i dues cullerades de formatge parmesà ratllat
Un ou de mida XL (ben gros)
1/4 de tassa de crema de llet agre (només cal que afegiu un rajolí de suc de llimona a la crema de llet i la deixeu reposar uns 5-10 minuts)
1/2 culleradeta de pela de llimona ratllada
3 cullerades de cibulet picat (i una mica més per decorar els muffins)
Sal al gust
200gr de carn de cranc picada (tipus Surimi)
1 tassa i quart de pa ratllat
5 cullerades de mantega sense sal fosa

1.- En un bol mitjà batre el formatge cremós amb unes varilles fins que quedi esponjós. Afegir-hi 1/4 de tassa de formatge parmesà i l'ou i tornar a batre fins que quedi tot lligat.
2.- Incorporar la crema de llet, la pela de llimona, una cullerada de cibulet i sal al gust. Barrejar-ho tot bé i afegir-hi el cranc trinxat. Un cop ben barrejat, tapar-ho amb film transparent i guardar a la nevera. Aquesta mescla es pot fer el dia abans si es vol.
3.- Preescalfar el forn a 180º i engrassar una plata de 12 muffins o 12 motlles de silicona (si és una plata millor ja que aquests muffins són molt fràgils i a l'intentar treure'ls dels motlles de silicona és possible que en fem malbé algun...)
4.- En un altre bol mitjà barrejar el pa ratllat amb el formatge parmesà restant i el cibulet que ens quedava. Afegir-hi la mantega fosa i amb una forquilla anar "amassant" fins que tot el pa quedi impregnat de mantega.
5.- Posar dues cullerades de la mescla de pa ratllat al "cul" de cada muffins i apretar amb la part de sota d'una cullera per a que quedi una capa compacta (feu-me cas, amb els dits et "pringues" més però queda molt millor i vas més depressa). Es tracta de que els hi donem la forma d'una tasseta de manera que ens quedi pa a sota i una mica de pared aixecada pels costats.
6.- Omplir totes les "tassetes" amb la mescla de carn de cranc que col·locarem en forma de "boleta" (no cal que siguin perfectes!) dins de les "olles" de pa.
7.- Empolvorar les boletes de carn de cranc amb el pa ratllat que ens ha sobrat de manera que tot el cranc quedi cobert.
8.- Coure al forn uns 30 minuts fins que agafin un to daurat i estiguin "presos". Un cop cuits treure'ls i deixar reposar dins dels meteixos motllos uns 5 minuts.
9.- Anar amb molt de compte a l'hora de desemmotllar els muffins. És bo passar la fulla d'un ganivet pels costat per a desenganxa'ls una mica abans de retira'ls. I que ningú s'espanti si van "perdent" pa ratllat. És normal!


La combinació del cruixent del pa exterior i la cremositat del formatge de dins és simplement deliciosa. Ideals per picar o per sopar amb una amanida. Els "jutges" gastronòmics de casa en van quedar molt contents (ja, ja sé que ells no són gaire objectius...), però també en vaig donar uns quants a Mr. & Mrs. Towers i em van dir el mateix. Així que us animo a que els proveu de fer un dia perquè no us decebran!
 


dimarts, 22 de maig de 2012

Gelatina de llima-llimona amb frappé de meló


Als Tales d'Alfriston Cottage ja us hem explicat diverses vegades que l'ambient a Waterbridge és molt cordial. Al ser un poble petit tothom es coneix i no hi acostumen a haver desavinences entre veïns (deixant a part l'etern conflicte entre en Bob i en Michael, els propietaris dels dos pubs). Uns dels trets característics d'aquest "bon rotllo" veïnal és que sortir a comprar qualsevol cosa al forn de pa o a la fruiteria sempre suposa un mínim de mitja hora més del que havies previst inicialment o que sovint tinguis visites "inesperades" a casa. Una de les darreres va ser la de Mrs. Coperstake, que viu just a l'altre costat de carrer. Resulta que aquest cap de setmana era l'aniversari del seu...diguem-ne xicot, l'Uriah, i li volia preparar un sopar romàntic. Em va dir que Mr. Townsend li va parlar del pastís de maduixes que havíem preparat fa poc a casa i em va demanar ajuda per "pensar" en quelcom original per fer-li de postres.

Us he de dir que no és fàcil encertar els gustos d'algú que no coneixes gaire i Mrs. Coperstake tampoc em va facilitar gaire la feina ja que després de cada pregunta que li feia em contestava un "Ai, doncs no ho sé..." Finalment vàrem optar per aquesta delícia que us explico a continuació. El resultat va ser tan sorprenentment bo que vàrem pensar que necessitàvem unes fotos pel bloc a l'alçada de tant "refinament" i nosaltres no ens hi veiem amb cor. La solució? El nostre amic Manel, un fotògraf amateur que és com una enciclopèdia amb cames en tot el referent a l'apassionant món de la fotografia. Afortunament per nosaltres, va respondre positivament al nostre crit d'ajuda i es va deixar "comprar" a canvi de probar les nostres postres. Gràcies Manel!!


Gelatina de llima-llimona amb frappé de meló
(per a 4-6 persones)

La pela d'una llima (sense ratllar)
225gr de sucre
10gr de gelatina
3 llimones
1 meló Charentais ben madur (no és que sigui indispensable que sigui d'aquest tipus, però com que aquest té la "carn" de color taronja queda visualment molt millor que qualsevol altre meló)
425ml d'aigua


1.- Agafar dues olles petites. En una posar-hi 300ml d'aigua amb 150gr de sucre i 3/4 de la pela de llima i a l'altra 125ml d'aigua, 75gr de sucre i la pela de llima restant.
2.- Posar-les al foc (mig) i quan comencin a bullir abaixa'l i deixar que bullin 10 minuts.
3.- Mentrestant, posar la gelatina en remull en aigua freda.
4.- Un cop passats els 10 minuts apagar els dos focs i reservar les dues olles.
5.- Escórrer bé la gelatina i col·locar-la en un bol. Agafar l'olla que conté més aigua i colar el seu contingut fent que caigui en el bol on tenim la gelatina. Remenar bé fins que la gelatina es desfaci completament.
6.- Esprémer el suc de les tres llimones i cola'l de manera que ens caigui dins del bol on tenim la mescla anterior. Remenar bé per a que quedi ben integrat.
7.- Repartir aquesta mescla en sis copes de cava (o en 4 de còctel si en volem més quantitat) i posar a la nevera un mínim de 6 hores.
8.- Tallar el meló i treure-li les llavors. Passa'l tot per la liquadora o, en cas de no tenir-ne, triturar amb un túrmix i després colar-ne el suc obtingut (nosaltres vam haver de fer aquesta darrera opció i he de reconèixer que es va fer una mica pesat...sort que el resultat val la pena!!)
9.- Abocar el suc de meló en un bol i a sobre colar-hi el xarop de llima de la segona olla. Remanar bé.
10.- Posar la mescla resultant en una bossa per a congelats de les que tenen tanca hermètica (tipus zip) i congelar fins a l'hora en que es vulguin servir les postres.
11.- Per a preparar la copa agafar la bossa amb el suc de meló i amb un corró donar-li uns bons cops per a trencar el bloc de gel en que s'haurà convertir i deixa'l amb la textura semblant a un granitzat (aquesta part és molt relaxant...ideal per descarregar l'estrés).
12.- Amb un cullereta decorar les copes de gelatina amb una bona "muntanyeta" de frappé i servir inmediatament.


És refrescant, sorprenent, deliciós, dolç, àcid, suau, intens... Una autèntica delícia! Li vaig preguntar a Mrs. Coperstake si li havia agradat a l'Uriah i amb la manera en què em va pica l'ull quan em va explicar la seva reacció en tasta'l entenc que sí. Al Manel també li va agradar i l'Andy ja pensa en altres combinacions de fruites per provar. Us animeu vosaltres també?

dilluns, 21 de maig de 2012

Crema de pèsols a la menta


Estic segura que tots els qui teniu fills heu viscut alguna anècdota com la que us explico a continuació. I és que el Jordi, per suposat, no és cap excepció. Durant anys vàrem tenir uns problemes terribles per aconseguir que mengés alguns aliments que, al seu entendre, eren tremendament verinosos i, segur, li causarien terribles seqüeles com ara que li sortiria un nou ull al front o que les dents se li transformarien en crispetes. En fi, aneu a saber què li passava pel cap. Entre aquests aliments hi havia, per exemple, els xampinyons. Sí, sí, uns innocents xampinyons...que ell no volia veure ni en pintura. Afortunadament, el temps va anar passant, ell es va anar fent gran i les manies van anar desapareixent, fins al punt que ara mateix, no tan sols és un enamorat dels xampinyons sinó que a les pizzes n'hi demana racció doble i la seva amanida perfecta és aquella que en porta de crus. Com veieu, un exemple de coherència!

Després d'un canvi tan radical com aquest, hem intentat utilitzar el cas dels xampinyons com a mostra exemplar per veure si aconseguim que altres aliments que ara mateix tenim "prohibit" donar-li, acabin sent acceptats amb la mateixa o encara millor predisposició (bé, amb que deixi de fer "ascos" quan els vegi al plat ja em conformaria...). Sembla, però, que no progressem i el Jordi ja comença a tenir una edat... Com no ho aconsegueixi en els propers anys ja haurà de ser la seva xicota qui se n'encarregui, i potser no serà tan pacient com jo. Ell mateix... Mentrestant, aplico les mateixes tècniques que quan era més petit i intento "colar-li" tots els que puc barrejant-los amb coses que a ell li agraden. En aquest cas, he intentat amagar uns trists pèsols amb una bona racció de menta. Què en penseu? Creieu que vaig aconseguir enganya'l?

Crema de pèsols a la menta
(per a 4 persones)
2 pastanagues
1 tros d'api
1 ceba mitjaneta
1 dent d'all 
1 litre de caldo de pollastre
3 tasses de pèsols congelats
Menta fresca (en el meu cas mooolta menta fresca)
Sal i pebre al gust
Oli d'oliva
Iogurt grec sense ensucrar (per decorar)

1.- Pelar les pastanagues i tallar a rodanxes (no cal que siguin molt primes). Tallar també l'api, la ceba i l'all. Posar en una olla amb una mica d'oli d'oliva i saltejar a foc mig durant 10 minuts o fins que les pastanagues comencin a estar tendres i la ceba daurada (que no marró!)
2.- Afegir-hi el caldo de pollastre i esperar a que arrenqui el bull. 
3.- Quan el caldo bulli afegir-hi els pèsols i quan torni a començar a bullir abaixar el foc i deixar que segueixi fent xup-xup uns 10 minuts més o fins que els pèsols estiguin cuits.
4.- Treure el caldo del foc, condimentar amb sal i pebre al gust (de sal no en caldrà gaire ja que el caldo ja en porta) i afegir-hi les fulles de menta.
5.- Passar el túrmix fins aconseguir una crema homogènia sense grumolls.
6.- Servir calenta o freda decorada amb una cullerada de iogurt grec (opcional) i unes fulletes de menta.


Tenia grans esperances en aquesta crema ja que el gust de la menta ho "embolicava" tot. Per desgràcia, però, el Jordi va notar els pèsols a la segona cullerada i a partir d'aquell moment ja es va tancar en rodó i no va voler seguir menjant-la. Ja sabeu: que si em quedaré calb, que si em surtiran pèsols a les orelles i semblarà que porti arrecades, que si les ungles em creixaran verdes... En fi, tot aquell munt d'arguments racionals per intentar fer-te creure que la seva negativa té una base científica impossible de refutar. Una veritable llàstima ja que la crema estava sensacional!!











diumenge, 20 de maig de 2012

De fresa, limón y menta


Este sábado ha sido especialmente movido. Nos hemos despertado tarde, he salido a pasear tarde con Guix, hemos almorzado tarde... Entre una cosa y otra hemos tenido tiempo de dedicarle un ratín a la tanca de madera que estamos preparando y que debe sustituir a la verja metálica del patio delantero. Hace días que trabajamos en ella. Hoy tocaba lijado y enmasillado, de forma que mañana pueda dar el barniz tapaporos y una primera mano de pintura base. Creo que en pocos días podremos tener la puerta lista para instalar.
Por la tarde hemos quedado con unos amigos. Han pasado unos días en Londres y querían entregarnos unos obsequios. Como no queríamos presentarnos en su casa con las manos vacías by-the-face les hemos preparado unos scones de fresas que han quedado estupendos. Entre otras cosas a Eva le han traído menta y té verde con menta, que es su debilidad. La verdad es que ha sido un detalle muy bonito por su parte que les agradecemos, aunque para nosotros el mejor regalo ha sido comprobar lo enamorados que han regresado de Londres. Ya están hablando de regresar en cuanto tengan la más mínima posibilidad de hacerlo.
Tras unas compras rápidas hemos salido con Guix. Al regresar nos esperaba la cocina. Bien, de hecho me esperaba la cocina: esta noche he cocinado yo. Tortilla de patata, calabacín y zanahoria. Hacía años que no la preparaba y me noto desentrenado, aunque creo que podré coger la forma en pocas semanas. Mientras yo me peleaba con la sartén, Eva preparaba un experimento con lima/limón que pinta muy bien. Por cierto, la tortilla no estaba mal, aunque creo que puedo hacerlo mejor.
En fin, que esta noche dormiré plano. Mañana domingo no sonará el despertador en Alfriston Cottage.



divendres, 18 de maig de 2012

Cremós de llimona


Els esmorzars d'aquesta setmana a Alfriston Cottage tenen la combinació perfecta d'acidesa i dolçor. Hem volgut sortir dels típics esmorzars tipus magdalenes o pa de pessic i ens hem decidit per aquest pastís de textura cremosa que un cop tastat no pots deixar de menjar.

Veureu que l'hem cuinat al forn. Sí, aquell aparell que a casa nostra porta sense funcionar correctament des del dia que el vàrem treure de la caixa. Havia arribat a un punt, però, en que el "mono" de forn ja s'havia convertit en quelcom totalment insoportable i vaig decidir optar una vegada més per l'esport de risc de posa'l en marxa. Total, el pitjor que podia passar és que em passés la tarda despotricant acotada davant la porta del forn, caminant a munt i avall de la cuina amb la cara desencaixada mentres l'Andy em deia allò de: "Va, dona, no t'ho agafis així..." per acabar, com no, amb el pastís a les escombraries. Tot plegat ideal per mantenir el nivell d'estrés diari. Afortunadament, però, a part de la incidència habitual de no avisar quan havia arribat a la temperatura programada, el nostre amic (el forn) va tenir l'amabilitat de fer la seva feina i ens va deixar continuar amb la nostra tradició d'esmorzars casolans. Vinga, tots de genolls i a donar-li les gràcies al senyor capritxós.

Doncs tornant al tema que ens interessa, aquest pastís cremós de llimona farà les delícies de tota la familia. Fins i tot el Jordi, a qui la llimona no li diu ni fu ni fa (bé, la rep amb entusiasme dins d'un bon vas de te fred) em va dir aquella gran frase que tant ens agrada sentir a les "cuineres": "Que puc repetir?". Doncs això, el que us deia, èxit segur!

Cremós de llimona
(motlle rodó de 22cm)

1/4 de tassa de sucre llustre
40gr de mantega sense sal a temperatura ambient
1/2 tassa de farina integral
3 ous
3/4 de tassa de sucre
2 cullerades de ratlladura de pela de llimona
1/3 de tassa de suc de llimona
3 cullerades de farina
1/2 culleradeta de llevat
1 pessic de sal


1.- Preescalfar el forn a 180ºC (en el meu cas va ser encendre el forn i posar-li una espelmeta a Sant Nicolàs de Bari, patró dels impossibles, per implorar-li que agafés la temperatura de veritat...) i engrassar el motlle.
2.- Batre el sucre llustre i la mantega amb unes varilles a velocitat mitjana fins que ens quedi ben cremós.
3.- Mica en mica afegir la farina i barrejar a velocitat baixa fins que la barreja quedi semblant a molles grosses de pa.
4.- Abocar-ho sobre el motlle i pressionar-ho bé per a formar una base compacta per al pastís.
5.- Enfornar uns 10-12 minuts fins s'hagi enrossit. Treure del forn i deixar refredar sense desemmotllar sobre una reixeta.
6.- Abaixar la temperatura del forn als 160ºC (En aquest punt, a casa vam exhaurir les reserves d'espelmetes, ja que el forn va considerar que això ja era demanar-li massa i s'hi volia oposar...)
7.- Mentres esperem que la temperatura sigui la correcta batre els ous amb les varilles a velocitat mitjana fins que quedin espumosos.
8.- Afegir-hi la resta d'ingredients (sucre, pela de llimona ratllada, suc de llimona, farina, llevat i sal) i batre fins que quedi tot ben lligat.
9.- Abocar la mescla sobre la base que hem preparat abans i enfornar uns 20-25 minuts fins que la crema quedi presa. Atenció! No intenteu tocar la crema amb els dits si no voleu que us quedi un preciós forat al pastís. La mescla és molt enganxosa i tindreu problemes (estètics, però problemes).
10.- Deixar refredar completament en una reixeta. Desemmotllar i decorar amb més sucre llustre si es vol una racció extra de calories.


Probalment no és l'esmorzar més típic. De fet, potser quedaria millor de postres o, fins i tot, com a berenar. És que l'Andy sent una forta atracció cap a la llimona i mira, ho reconec, el volia fer content. De totes maneres, us el mengeu quan us el mengeu, la veritat és que és molt addictiu. Tant que si no et vigiles, tot i pensar que tens els esmorzars resolts per, al menys, 3 dies, et trobes preparant uns muffins d'urgència a l'endemà mateix. Aix!

Risotto de pastanaga


Fa aproximadament un mes, vam sortir a parlar dels risottos en una de les meves classes. Probablement hi té a veure el fet que un dels meus alumnes, en Giovanni, és italià i, a més, molt bon cuiner. Doncs això, que mentres uns parlaven dels risottos de ceps i els altres de no sé què més, jo vaig haver de confessar (morta de vergonya) que mai havia aconseguit fer un risotto sense que acabés a les escombraries. Es va fer un silenci absolut i tots em van mirar. Suposo que en aquell moment jo em devia posar vermella com un tomàquet ja que les galtes em van començar a bullir. Afortunadament aquell suplici silenciós es va veure interrumput per la veu del Giovanni que em el seu català-italià em va preguntar: "Ma com é possible??". I, fixa't tu, jo m'he fet sempre la mateixa pregunta. Evidentment, la conversa va girar cap a la meva incompetència a la cuina (per altra banda certa) i la senzillesa d'un plat que, pel que semblava, tothom era capaç de preparar amb els ulls tancats, o fins i tot amb les mans lligades a l'esquena. He de confessar que, en un principi, tota aquella conversa m'incomodava una mica però també he de reconèixer que al final la "humiliació" va valdre la pena ja que entre tots van ser capaços de descobrir quin era el meu gran error... Esteu a punt? Aix! És que no sé si explicar-ho perquè encara passo vergonya quan algú se n'entera... Res, res!! El primer pas per solucionar un problema és reconeixent-lo, no? Doncs aquí va: no escalfava el caldo. Ja ho he dit. Resulta que el meu gran problema és quan era el moment d'afegir el caldo a l'arròs jo l'hi abocava directament de la nevera. Val, d'acord, sí, ja sé que fa molt gràcia (bé, a mi no me'n feia tanta haver de llençar l'arròs després d'abocar-hi, a vegades, més de dos litres de caldo!) però reconec que la cosa és, com a mínim, "curiosa". "I perquè no l'escalfaves??" sento unes veuetes que pregunten. Doncs perquè mai, absolutament mai, en llegir una recepta de risotto, hi havia vist cap indicació al respecte. Així de simple. I no, no em val que em digueu allò de "però és que això ja ho sap tothom, per això no ho posen..." perquè jo sóc la prova vivent de que no és així. Punt i final. Un cop confessat el meu terrible pecat, podem parlar ja del primer risotto amb èxit que es cuina a casa?

Risotto de pastanaga
(per a 4 persones)

1,2 litres de caldo de pollastre
40gr de mantega
2 cullerades d'oli d'oliva
Mitja ceba tallada ben petita
2 tasses de pastanaga ratllada
1 tassa i mitja d'arròs tipus bomba o especial per a risotto (jo el vaig comprar de la marca Montsià)
1 tassa de vi blanc
1 tassa de formatge parmesà ratllat i una mica més per decorar
1 cullerada de julivert fresc picat
Sal

1.- Posar el caldo en una olla a foc fort i quan comenci a bullir abaixar el foc al mínim. (Algú es pensava que no ho posaria? Perdoneu però a Alfriston Cottage s'expliquen sempre les receptes fins al mínim detall, inclòs que el caldo s'ha de tirar a l'arròs CALENT).
2.- En una cassola grossa desfer la mantega junt amb l'oli d'oliva. Afegir-hi la pastanaga i la ceba i saltejar durant 8 minuts.
3.- Incorporar l'arròs i rosti'l durant 3 minuts.
4.- Afegir el vi blanc i remenar amb una cullera de fusta.
5.- Incorporar el caldo de pollastre a l'arròs amb l'ajuda d'un cullerot. Primer afegir-n'hi un i esperar fins que arrenqui el bull. Anar incorporant la resta del caldo de la mateixa manera (no incorporar la següent cullerada fins que l'anterior no hagi arrencat el bull).
6.- Un cop tot incorporat cuinar durant 20 minuts mirant de remenar l'arròs el menys possible (si feu servir una bona cassola no s'ha d'enganxar)
7.- Quan l'arròs ja sigui tendre treure'l de foc i afegir-hi el parmesà i el julivert.
8.- Remenar bé i tastar. Si es creu convenient, rectificar de sal.
9.- Servir calent amb una mica de parmesà ratllat pel damunt i, si es vol, amb un toc d'herbes aromàtiques.


Ha sigut el primer risotto comestible que es fa a casa nostra, però ha valgut sobradament la pena. No només perquè en comparació amb els altres aquest era un "jabugo de 5 jotas" sinó perquè la recepta és simplement sensacional: senzilla, gustosa, melosa...deliciosa. De veritat us ho dic, l'espera ha valgut la pena. Poder "estrenar-me" preparant aquest risotto de pastanaga fa que em vegi capaç de menjar-me el món (en sentit figurat que si no, després, tornar a fer règim és un pal!). En fi, que gràcies per aguantar tot aquest rotllo i, si heu arribat fins a aquesta línia, per a compartir amb mi un moment de màxima satisfacció culinària.

dimecres, 16 de maig de 2012

Gracias, Carlos



La mañana arrancaba nublada pero tranquila en Waterbridge. Enseguida las noticias determinaron amargarme el carácter y el día –sin conseguirlo, todo hay que decirlo- preparándome una combinación proteínica a base de prima de riesgo salida de madre, los nuevos recortes en Catalunya, la borrachera/cuelgue del PSOE, el 15M que se nos desinfla, la inquietante bomba griega, la estupidez de algunos de nuestros gobernantes de aquí y de allá, el desparpajo marbellí del presidente del Tribunal Supremo y cuatro o cinco noticias de esas de letra pequeña trufadas de gore. Estas líneas no tienen sentido por sí mismas. Quiero decir que el desastre descrito en las líneas anteriores se ha convertido en nuestro desastre cotidiano, en esa “Tercera Guerra Mundial” sin tanques, ni aviones,  ni fusiles, ni misiles con que nos desayunamos, almorzamos y cenamos. Nuestro infierno en prosa, en esa prosa ácida que destilan los medios de comunicación pero sobre todo las oficinas del INEM, no sabemos si tiene arreglo. El tiempo pasará su factura y ya nos dirá si la cosa termina funcionando o no. De momento tengo las esperanzas bastante menguadas, por no decir “en reserva”, como el depósito de mi coche.
Casi prefiero hablar de poesía. Casi prefiero hablar de Carlos Fuentes, que se nos ha ido sin avisar. Eva me dice que intente ser positivo y que una necrológica no es precisamente la mejor manera. Y yo le digo que siento la marcha del maestro mejicano porque se va uno de los buenos. Un tipo amable, elegante, sabio, excelente escritor. Un tipo decente y sobre todo con un enorme talento. Todos debemos sentirnos más tristes, más solos, un poco más huérfanos sin él. Pero ante todo debemos agradecerle a Carlos que supiera volcar su vida y sus esfuerzos en dejarnos ese puñado de libros maravillosos que nos hacen más felices y mejores personas. El mejor recuerdo, el mayor homenaje que podemos dedicarle quienes le admiramos es volver a leer sus libros y recuperar su palabra. De esa manera Carlos seguirá con nosotros, que es lo que deseamos.
Gracias, Carlos.

dimarts, 15 de maig de 2012

Mousse de xocolata 0,0


Ara és quan se sent una veueta que diu "Xocolata i 0,0 és impossible!!" I, home, una mica de raó sí que té, però en la meva defensa diré que si existeix una mousse de xocolata apta per a l'operació biquini, sense cap mena de dubte, és aquest. I com que entenc que no teniu perquè creure les meves paraules deixeu-me, al menys, aportar dades objectives: em vaig "inflar a menjar" aquesta mousse mentres estava fent règim i tot i així vaig perdre els 13 quilos que volia. Màgia? No. Sucedanis. Aquesta és la clau. Perquè, que ningú s'enganyi, aquesta mousse és només una voluntariosa imitació de l'autèntica mousse de xocolata. Pero quan portes setmanes sense provar la xocolata i tens un desig d'aquells incontrolables us asseguro que us semblaran les postres més delicioses del món!

Mousse de xocolata 0,0
(per a 4 persones)

250gr de formatge fresc batut 0% M.G. (en venen al Mercadona o al Carrefour)
1 culleradeta de xocolata en pols desengrassada (la marca Valor en té una que es pot trobar al Mercadona)
2 fulles de gelatina neutra
2 clares d'ou
Edulcorant líquid al gust

1.- Posar la gelatina en remull.
2.- Barrejar el formatge amb la xocolata i reservar.
3.- Muntar les clares a punt de neu.
4.- Escalfar al microones un dit d'aigua en un vas i dissoldre-hi la gelatina (que haurem escorregut bé).
5.- Afegir la gelatina al bol del formatge i barrejar bé.
6.- Ben a poc a poc afegir-hi les clares a punt de neu. Anar amb compte de que no baixin.
7.- Tirar unes gotetes d'edulcorant, barrejar bé i tastar. Aquí es tracta de fer-ho al gust de cadascú.
8.- Distribuir la mescla en recipients petits i posar a la nevera un mínim de 2 hores.

A punt per degustar una bona mousse de xocolata sense cap sentiment de culpa? Doncs apa! Ara ja no podeu dir que és impossible.

Per cert, em fa molta il·liusió poder dir que els potets de vidre que veieu a les fotos són "herència" de la meva àvia. Havia vist aquests potets a la seva cuina tota la vida i ara que som els nous "inquilins" no vàrem voler desprendre'ns d'ells. Per fi he trobat l'oportunitat "d'estrena'ls"!! Ja ho diu el meu pare: no s'ha de llençar mai res!! (Ho diu un home que té un magatzem ple amb els records de tota la familia, així que alguna cosa deu saber al respecte!)


dilluns, 14 de maig de 2012

Entrepà de poma caramelitzada a la cervesa amb cheddar i pernil dolç


Fa només uns dies vàrem participar a La Recepta Viatgera que organitza El Taller de Cuina per celebrar els seus tres anys. Era la primera vegada que preníem part en un d'aquests reptes i ens va fer molta il·lusió. Ara que ja hem agafat impuls ens animem, també, a participar a La Recepta del 15 que organitzen Els fogons de la Bordeta i Xocolata Desfeta. Aquest més el plat escollit són els entrepans i això vol dir, així d'entrada, que les possibilitats són infinites, no? Qui no recorre a l'entrepà quan no té ganes de cuinar? O quan ha d'anar depressa? La veritat és que el pobre entrepà no té tot el reconeixement que es mereix dins del món gastronòmic, no us sembla? Perquè ja sabem que fer un pa amb tomàquet i pernil és molt senzill...però això no vol dir que no estigui boníssim, no?

Per a preparar aquesta recepta, ens hem imaginat que les dues llesques de pa eren només com les tapes d'un llibre amb les pàgines en blanc. Entre totes dues hi cap un món sencer de possibilitats. Perquè un entrepà pot contenir quasi qualsevol cosa. La màgia està en saber trobar la combinació perfecta d'ingredients. Doncs bé, aquí va el nostre modest intent d'aconseguir-ho. A casa ha obtingut una nota de 9,5, pel que em fa sentir molt orgullosa. A veure què us sembla a tots vosaltres...

Entrepà de poma caramelitzada a la cervesa amb cheddar i pernil dolç
(per a 2 entrepans)

2 xapates mitjanes de cereals amb pipes (Vàrem tenir la paciència de preparar l'entrepà amb diferents tipus de pa (de soja, integral, de Viena...) i el que més ens va convèncer va ser aquest
3 pomes
1 cullerada d'oli d'oliva
1 cullerada i mitja de sucre
1 culleradeta de canyella
70ml de suc de poma (pot ser comprat o natural)
70ml de cervesa
8 talls de formatge cheddar (que no siguin massa prims)
6 talls de permil dolç

1.- Pelar les pomes, i tallar-les a trossets petits de mig centímetre de gruix.
2.- Posar una paella al foc amb l'oli d'oliva. Afegir-hi la poma i saltar-la a foc mig uns 2-3 minuts fins que comenci a estar toveta.
3.- Afegir-hi el sucre i la canyella i remenar bé. Coure-ho durant 2-3 minuts més sense parar de remoure amb la cullera fins que la poma ja estigui ben tova.
4.- Abocar-hi el suc de poma i la cerversa. Deixar que arrenqui el bull i anar remenant fins que el líquid adquireixi la consistència d'un xarop (més espessa que líquida). Un cop aconseguit retirar del foc.
5.- Tallar les xapates per la meitat i untar la part de dins amb una mica de mantega.
6.- En una paella neta col·locar les llesques de xapata al foc amb la part de la mantega mirant cap avall fins que agafin un to daurat.
7.- A la paella mateix, girar la part de la xapata que farà de base i col·locar-hi a sobre 2 talls de formatge cheddar tallats per la meitat (de manera que ens quedin dues meitats i dues meitats). A sobre hi posem la meitat de la poma caramelitzada i al damunt seu tres talls de pernil doblegats per la meitat. Acabem l'entrepà amb 2 talls més de formatge cheddar i amb la "tapa" de xapata (millor si la tapa encara la teníem a la paella de cara avall i d'aquesta manera quan la posem al damunt del formatge el fondrà amb l'escalfor de la molla).
8.- Mantenir l'entrepà un minut més a la paella i retirar.
9.- Preparar l'altre entrepà seguint el mateix ordre i amb la resta d'ingredients.

Potser l'única cosa negativa d'aquest entrepà és que desmunta el tòpic aquell de que no cal invertir gens de temps a preparar-ne un. No necessites tota la tarda però tampoc es fa en un obrir i tancar d'ulls. Això sí, el resultat val la pena sobradament. Us ho puc ben assegurar (bé, jo i els meus dos homes que vaig fer servir de "conillets d'Índies). Us animeu a prova'l?

diumenge, 13 de maig de 2012

Apuntes del natural


Cuando era chaval uno de los mejores maestros que tuve (en aquella época aún se les llamaba  así, maestros), el Sr. Oriol, un tipo estupendo y muy viajado, nos decía a aquella pandilla de bestezuelas por desasnar entre las que me encontraba: “Si queréis saber qué pasa leed la prensa y no miréis la tele, pero sobre todo mirad a vuestro alrededor. No hay nada como la vida para aprender de la vida”. Creo que aquel viejo profesor –del que tengo un gratísimo recuerdo porque me lo pasé muy bien en sus clases- sin él saberlo tenía alma de periodista. Algo de eso me transmitió sutilmente sin que yo me enterase en aquellos momentos. Y como homenaje a él,  procuro ejercerlo siempre que la vida me lo pone a tiro. Como me ocurrió ayer sábado.
El sábado es para mí el mejor día de la semana, sin duda. Nos pusimos en marcha muy tarde, con mucho retraso, al ralentí. Teníamos invitados a mediodía. Bueno, teníamos barbacoa. Y había que salir al bosque a recoger leña, aprovechando que acompañábamos a Guix en su excursión matinal.
A los cinco minutos de salir de casa tuvimos la primera “revelación”.
La mujer se veía muy sencilla. La divisamos de lejos, al final de la calle, hablando con Rodney, el guardabosques. Avanzó despacio, titubeante, buscando tímidamente nuestra mirada. Al llegar a nuestro lado se detuvo. Nos dijo que vivía en Townhill y que estaba intentando localizar a una señora peruana con un parche en el ojo derecho que vive en Waterbridge. La pobre señora casi se nos echa a llorar pero  hizo un enorme esfuerzo para contener su emoción. Y nos explicó.
-La semana pasada estuve en el centro médico haciéndome unas pruebas porque me tienen que operar del corazón. Cosas de la edad, ya saben. Mi hijo tuvo que marcharse enseguida y se llevó mi bolso sin darse cuenta. Es electricista y le llamaron para una urgencia. Me dejó sin documentación, sin dinero y sin las llaves de casa. Menos mal que esa señora peruana me dejó un billete de cinco libras y pude comprar un sandwich. Estuve esperando durante tres horas, hasta que mi hijo pudo pasar a recogerme. El pobre tenía un disgusto… Ahora busco a esa señora porque quiero devolverle las cinco libras. ¿La conocen ustedes?. Llevo toda la semana con el sentimiento de que debo agradecerle su gesto y no estaré tranquila hasta que la encuentre.
Eva le preguntó por el nombre de la señora peruana pero la pobre mujer no lo recordaba. Una aguja en un pajar es difícil de encontrar, pero no imposible. Queriendo ayudar le recomendamos que se pasase por el Mad Duck o el St. George y preguntase allí. La mujer nos dio las gracias con los ojos llorosos.
Nos alejamos unos metros. Eva y yo nos miramos.
-¿Aún queda esperanza, verdad?.
-Sí, alguna.
Jordi nos miró atónito, sin saber qué estaba pasando. Hubo que explicarle. Luego tomamos uno de los senderos que llevan a Chalkwood.
Allí, en un claro del bosque, mientras recogíamos los troncos de madera Eva se alejó y la perdí de vista unos minutos. La vi a unos cuarenta metros junto a un anciano, que estaba sentado sobre un tronco enorme. El hombre parecía dibujar o pintar. Enseguida Eva me lo iba a aclarar.
-Te encantaría lo que está haciendo! – me gritó.
-¿Y qué estaba haciendo? – le pregunté al tenerla a mi lado.
-Está haciendo el tejado de un cottage con trocitos de caña. Una miniatura preciosa. Creo que este hombre vive aquí, en el bosque. Tiene como una especie de cabaña un poco más allá. Me ha parecido ver que tiene unos paquetes, unas bolsas del súper con comida y lo que parece un colchón de campaña.
Voluntariamente o  a  la fuerza, el hombrecillo era un ermitaño. No quisimos molestar y nos alejamos tranquilamente. Llevábamos las dos bolsas llenas de leña y Guix nos daba a entender que quería seguir paseando, así que nos pusimos en marcha de regreso a casa.
A veces la vida se te revela en lo mejor. Otras, en lo peor. Pero siempre hay que estar dispuesto a recibirla con los brazos abiertos. Creo que es lo más sensato. Eva y Jordi están ahora mismo en la cocina preparando no sé qué postres. Guix dormita tranquilo y feliz en su camita. El sol de la tarde entra a raudales a través de nuestra ventana sin persiana y sin cortinas. Les miro y pienso en la suerte inmensa que tengo. Entonces, como en un ejercicio masoquista que no puedo evitar, pienso en las familias que al anochecer deambulan como zombies por la ciudad buscando comida en los containers.

dijous, 10 de maig de 2012

Copa de maduixes amb crema de llima


Algú es pot resistir a no posar maduixes a tot arreu aquesta època de l'any? A casa sempre n'hi ha una caixa a la nevera...i volen! L'altre dia vàrem tenir la inmensa sort de que Mr. Townsend ens en regalés una cistella d'acabades de collir del seu hort. Ni us imagineu com eren de dolces! Mmmmm... Com que seguim sense forn (i sembla que la cosa va per llarg) i aprofitant que aquests darrers dies la primavera ja es manifesta amb tot el seu esplendor, vàrem decidir preparar unes postres ben refrescants.

Avís per a paladars sensibles: La crema de llima té una combinació perfecta d'acidesa i dolçor. Si bé està pensada per complementar el sabor de les maduixes algunes persones no s'hi poden resisitir i acaben menjant-se-la a cullerades!! (Sí, a casa també ha passat i era habitual trobar a l'Andy amb el cap dins de la nevera, cullereta petita en mà!).

Copa de maduixes amb crema de llima
(per a 4 copes ben complertes)

Maduixes (no us poso la quantitat perquè depèn de les vostres copes...i de la vostra gana!)
1 terrina de crema de formatge de 250gr (pot ser light)
La pell de tres llimes tallada a tires
1/2 tassa de suc de llima
2 ous
2 rovells
1 cullerada de Maizena (cornstarch pels anglesos)
180gr de sucre (si la voleu més dolça n'hi podeu afegir una mica més)
1 cullerada d'oli vegetal (pot ser de girasol o d'oliva, però no cal que sigui verge extra i així no tindrà un sabor massa intens)

1.- Posar la pell de les llimes, el suc, els ous, els rovells, la maizena i el sucre en una olla a foc mig. 
2.- Coure sense deixar de remenar en cap moment fins que ens quedi una crema que s'agafi a la part de sota de la cullera.
3.- Retirar del foc i passar-la per un colador ben fi (compte! no us cremeu, eh?)
4.- Tirar-hi la cullerada d'oli i remenar bé.
5.- Guardar a la nevera un mínim de 2 hores abans de servir.
6.- Tallar les maduixes a daus i col·locar-les a les copes.
7.- Combinar la crema de llima amb la crema de formatge amb les varilles a la velocitat més baixa fins que quedin totalment barrejades.
8.- Cobrir les maduixes amb la crema. Guardar a la nevera fins al moment de servir.

Ara és quan us confesso que mai abans havia preparat crema. Quin desastre, no? Bé, alguna vegada havia de ser la primera i, per sort, ha sortir boníssima. Ara em començo a veure les orelles per a intentar una altra recepta que tinc pendent: Una bona Lemon Curd al més pur estil anglès! Però això serà en un altre post. Me'n vaig a menjar unes maduixetes!!

dimecres, 9 de maig de 2012

Sopa toscana de mongetes i verdures


Això dels blogs de cuina és tot un món. Coneixes (virtualment) gent nova, aprèns a cuinar coses que d'altra manera potser mai faries i, sobretot, t'impregnes de molt "bon rotllo". Tot i que nosaltres no considerem l'Alfriston Cottage un blog propiament de cuina, sí que és cert que la receptes en són una part important. A més, és una de les "seccions" que més èxit té pel que, mica en mica, ens hem anat animant fins arribar, fins i tot, a plantejar-nos la possibilitat de participar en algunes de les iniciatives que es desenvolupen a la gastroesfera catalana. Així, la recepta que us portem avui és la nostra proposta per a La Recepta Viatgera que El taller de cuina organitza per celebrar el seu tercer aniversari. Com deiem, és la primera vegada que prenem part en una d'aquestes iniciatives i ens fa molta, moltíssima il·lusio! (Esperem estar a l'altura).

El país que hem escollit és Itàlia (sí, tots esperaveu que fos alguna recepta anglesa, oi?). Si bé la nostra primera intenció era la de compartir amb vosaltres algun plat anglès, vàrem proposar-nos buscar algun plat que sortís del típic que preparem a casa i d'un lloc pel que també sentíssim molt apreci. Itàlia va ser una opció fàcil. Tant l'Andy com jo l'hem visitat però...encara no hi hem anat mai junts! Està a la nostra llista d'escapades i, tan bon punt com trobem un forat hi anirem (bé, després de tornar altra vegada a Londres...).

Sopa toscana de mongetes i verdures
(per a 6 persones)

1 ceba mitjana picada
1 dent d'all trinxada
2 tires d'api tallades a rodanxes
1 pastanaga grossa tallada a daus
1 llauna de tomàquet triturat
2 carbassons mitjans tallats a daus
150ml de vi negre sec (millor si és italià)
1,2 litres de caldo de verdures
1 culleradeta d'orenga sec
1 pot de mongetes seces (cuites)
1 cullerada de pasta de tomàquet
Sal i pebre al gust

1.- Posar la ceba, l'all, l'api, la pastanaga i el carbassó en una olla ben grossa. Afegir-hi el tomàquet, el vi, el caldo de verdures i l'orenga.
2.- Quan comenci a bullir abaixar el foc al mínim i tapar. Deixar bullir uns 15 minuts.
3.- Passat aquest temps incorporar les mongetes i deixar bullir uns 5 minuts més però amb l'olla destapada.
4.- Afegir la pasta de tomàquet i remenar. Condimentar, també, amb sal i pebre al gust i deixar al foc uns 5 minuts més remenant de tant en tant i mirant de que no torni a bullir.
5.- Servir la sopa inmediatament en bols calents. A Itàlia la serveixen amb pa cruixent.


No és gens difícil, oi? Doncs, a més, està molt, molt bona. És "contundent" però lleugera a la vegada. No sé si servirà com a reclam, però la primera vegada que la vaig cuinar l'Andy en va menjar tres plats seguits!! Ja m'explicareu si a casa vostra té tan èxit com aquí!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...