dimecres, 27 de juny de 2012

Postal desde Waterbridge



Cualquiera que haya pasado una sola vez por aquí lo reconocerá de inmediato. En el camino que va de Waterbridge a Townhill hay un pequeño recodo, ése que casi se esfuma a la izquierda de la fotografía. En primavera, cuando llegas a ese punto sólo escuchas tus propias pisadas en la tierra y el canto de algún pájaro despistado. En otoño, pero sobre todo en invierno, el soplido del viento y el rumor constante y aburrido de la lluvia acompañan al caminante por entre los senderos de Chalkwood. En verano, casi el silencio. Apenas circulan automóviles. Como mucho te saluda algún granjero en bicicleta. O te tropiezas con la vieja Miss Lansbury en su renqueante moto de los tiempos de Lawrence de Arabia. Y luego está el olor, ese olor tan característico, indefinible. Pregunta a cualquiera. "Huele a Chalkwood" te dirán. Y es cierto, huele a Chalkwood.
A unas trescientas yardas se divisan las primeras casitas de Townhill.

dilluns, 25 de juny de 2012

Tiramisú segons la recepta d'en Giovanni


Doncs ja la tenim aquí. Tal i com us vàrem prometre, en aquest post us revelarem un dels secrets més ben guardats de la gastronomia italiana: la recepta del tiramisú d'en Giovanni. Us podem ben assegurar que l'espera ha valgut la pena. I per què aquesta espera? Doncs perquè un parell de dies abans d'haver-nos decidit a penjar-la ens havíem inscrit en els reptes gastronòmics del Cercle de Whole Kitchen i en entrar en la proposta d'aquest més ens vàrem trobar això: "Whole Kitchen, en la seva Proposta Dolça pel mes de juny, ens convida a preparar un clàssic francès: una Charlota". Ni que ho haguéssim fet expressament, no? El que passa és que segons les normes d'aquest repte culinari, no es poden penjar les receptes fins els dia 25 de cada mes, així que ens va tocar esperar. De fet, encara ens va anar bé i tot. A darrera hora ens van convidar a passar la revetlla de Sant Joan a casa d'uns bons amics i vàrem aprofitar el súper tiramisú per porta'l de postres. Sí, ja sabem que per la revetlla el més normal és menjar Coca de Sant Joan, però us podem ben assegurar que ningú, absolutament ningú, es va queixar. Més aviat al contrari...

Respecte a la recepta en sí, dir-vos que sembla mentida que quelcom tan senzill de fer doni uns resultats tan espectaculars. Aquest tiramisú és l'opció perfecta per a preparar quan et fa mandra encendre al forn i vols preparar unes postres ràpides però delicioses a la vegada. Mai li podrem agraïr del tot al Giovanni que hagi volgut compartir aquest secret amb nosaltres. Com diu sempre l'Andy quan surt el tema a la conversa: Ell és el Mestre dels Tiramisús. A punt per a conèixer el secret?...


Charlota de Tiramisú (segons la recepta d'en Giovanni)
(per a 10 persones)

500gr de Savoiardi*
500gr de mascarpone**
4 ous grossos
5 cullerades soperes de sucre
2 cafeteres de quatre tasses de cafè (ben intens)
2 tassetes de cafè d'Amaretto Di Saronno**

Abans de començar amb l'explicació us volem matitzar un parell (o tres) de coses:
*: Els Savoiardi els podeu trobar a qualsevol supermercat. La marca Fontaneda en fabrica i fins i tot diversos supermercats en tenen de marca blanca. A la bossa hi acostumen a posar "Bizcochos" tot i que jo els hi hagués posat qualsevol nom menys aquest. Sóm més aviat com melindros durs, sabeu què vull dir?
**: Segons en Giovanni és molt important que el mascarpone sigui bo. Ell sempre recomana que comprem una marca italiana com ara Galbani o Santa Lucía i que evitem comprar els de marca blanca. Paraula de Giovanni.
***: Aquesta nota és cosa nostra. La recepta original, tal i com podeu veure, demana Amaretto Di Saronno. El problema va ser, però, que quan va ser el moment de posar-nos a fer el pastís ens vam adonar...que no l'havíem comprat. Passat el primer moment de pànic, vam anar a mirar al nostre moble bar particular i vam trobar una ampolla (vintage total) de Licor de Cacau a la vainilla del meu avi. El vàrem tastar i ens va semblar que hi casava a la perfecció. El resultat va superar totes les expectatives pel que, de veritat ho diem, pensem que és una alternativa a tenir en compte per a totes aquelles persones a qui el regust amarg de l'Amaretto no els hi acabi de fer el pes.


1.- Amb unes varilles manuals (sí, manuals!) batre els rovells amb el sucre fins que ens quedi una mescla cremosa.
2.- Afegir-hi el mascarpone i després el licor i seguir removent fins que quedi una massa homogènia.
3.- En un recipient a part muntar les clares a punt de neu.
4.- Afegir les clares a la mescla del mascarpone i, amb una espàtula, integrar-les fent moviments envolvents amb molta cura de que no se'ns abaixin.
5.- Per muntar el tiramusú necessitem un motlle amb parets altes. Recobrirem la base amb una capa de savoiardi que prèviament haurem mullat (només volta i volta) en el cafè. Atenció! És important no deixar que s'empapin massa de cafè o quedaran molt tous o, pitjor encara, es trencaran. També hem de tenir cura de que tota la superfície del motlle ens quedi coberta. Si veiem que ens ha de quedar algun raconet sense cobrir perquè els savoiardis són massa curts o massa llargs talla'ls a la mida i anar tapant els forats com si d'un puzzle es tractés.
6.- Abocar una part de la mescla de mascarpone a sobre dels savoiardi.
7.- Fer una altre pis de melindros però, aquest cop, col·loca'ls de forma creuada a com ho hem fet abans.
8.- Tornar a abocar més mescla de mascarpone al damunt
9.- Repetir els passos anteriors tantes vegades com es vulgui (o el motlle permeti) tenint cura d'acabar sempre amb una capa de mascarpone.
10.- Cobrir la part superior del tiramisú amb una fina capa de cacau en pols (i virutes de xocolata si sou molt xocolaters!).
11.- Posar a la nevera i tenir la suficient força de voluntat per a no toca'l fins l'endemà.

És un gust. El talles amb el ganivet i és tou i cremós. L'aroma del licor el fa simplement irresistible. Te'n poses una cullerada a la boca i es desfà poc a poc gràcies a la seva lleugeresa. Una dosi en vena de l'Itàlia més pura en forma de pastís francès com és una "Charlota". No podeu deixar de prova'l.


diumenge, 24 de juny de 2012

Ni final ni feliz



Hubo un tiempo en que éramos tan inocentes que creíamos que DESAYUNO CON DIAMANTES era una comedia romántica con final feliz.
Ahora sabemos que aquel antológico final feliz de película, con dos pobres seres desvalidos besándose bajo la lluvia a los acordes del “Moon River” de Mancini no era ni feliz ni final. Ahora sabemos que aquello era el principio del fin de una relación imposible y sin ningún futuro.
¿Y tú me preguntas qué ha pasado, precisamente tú, entretenido en estas líneas?
La vida, simplemente la vida. La vida -ese caprichoso collage de tango, melodrama y película de los hermanos Marx- nos ha ido arrebatando concienzudamente y a tiras aquella piel que nos hacía tan felices y nos protegía de la realidad, esa verdad tan absoluta y tan tozuda como una mula.
Según los más elementales principios de la Física ya no podré volver a ver nunca más DESAYUNO CON DIAMANTES con la mirada limpia de entonces. Un fastidio, se mire como se mire. Aunque lo peor de todo es que cada vez que escucho “Moon River” siento que algo, muy pequeño pero muy hermoso, se me ha hecho trizas en el camino. Y eso jode.
Como dice Phil Towers: "Cualquier día de estos nos hacemos mayores".

LA TORNA
Eva se enfada conmigo porque no está de acuerdo en que Paul y Holly tengan tan mal acabar tras el THE END, pero no me hará cambiar de opinión. ¿Y qué futuro le espera a Kim Novak junto al buscavidas que interpreta William Holden en PICNIC de Joshua  Logan? Francamente, le veo más futuro a Tom Hanks y Meg Ryan en TIENES UN E-MAIL, aunque nunca se sabe.

dijous, 21 de juny de 2012

Tarta d'albercocs


Sabeu quan trobeu una recepta que us entra ja pels ulls, i després la llegeixes i penses: "Oh! l'he de fer!!" però resulta que l'ingredient principal és de temporada i, és clar, encara no toca? Doncs això és el què em va passar amb aquesta tarta d'albercocs. Em va semblar simplement irresistible, però al mes de gener, que és quan la vaig descobrir voltant per aquest blog, els albercocs encara devien estar en fase més que embrionària. Per fi, però, vas a la fruiteria i notes aquella oloreta dolça dels préssecs i els albercocs. Qui s'hi pot resistir? Vaig fer una bona carregada dels que el fruiter em va recomanar, vaig treure la pols (virtual) a la famosa recepta i....em vaig arremangar la camisa per posar-me en matèria.

El resultat va ser equiparable a les expectatives que hi havia posat (hi ha res més recomfortant?) i, per aquest motiu, no m'he pogut resistir a comparti'l amb tots vosaltres. Si us agraden els albercocs, i les tartes amb base de mantega i ametlla, aquesta és, sense cap mena de dubte, "la" tarta. És melosa, suau i molt gustosa i els albercocs li donen un sabor...simplement genial!!


Tarta d'albercocs
(per a un motlle d'uns 23cm.)

Per la base:
130gr. de mantega sense sal, freda i tallada a cubs
2 tasses i 1/4 de farina (i una mica més per quan amassem)
1/4 de culleradeta de sal
1/2 tassa de sucre llustre
El rovell d'un ou gros
2 cullerades d'aigua mineral fresqueta

Pel farciment:
1 tassa d'ametlla en pols (farina d'ametlla)
1 tassa de sucre moreno (i una mica més per decorar després)
200gr. de mantega sense sal a temperatura ambient
Una beina de vainilla
1 cullerada de farina
2 ous grossos lleugerament batuts
6-8 albercocs madurs però que encara tinguin cos, tallats per la meitat i sense os


Comencem per la base:
1.- En el pot del túrmix combinar la farina, la mantega i la sal. "Triturar" fins que semblin molles de pa.
2.- Afegir-hi el sucre llustre, el rovell i l'aigua i fer anar el túrmix el just per a que tots els ingredients es combinin.
3.- Traspassar la mescla al marbre i amassar una mica fins que ens quedi una massa suau (compte a no treballar-la massa). Aplanar en forma de disc amb un corró, embolicar en film transparent i posar a la nevera un mínim de 30 minuts i un màxim de 24 hores.

Anem preparant el farciment:
1.- Combinar la mantega, el sucre moreno i la polpa de la beina de vainilla amb el túrmix fins aconseguir una mescla lleugera i esponjosa.
2.- Afegir la farina i tornar a passar pel túrmix i fer el mateix amb els ous.
3.- Per últim afegir-hi l'ametlla en pols i tornar a passar pel túrmix fins que la mescla quedi ben homogènia.
4.- Reservar a temperatura ambient o, en cas de no voler muntar la tarta fins bastant més tard, guardar a la nevera anant en compte de retirar-la de nou una bona estona abans de treballar-hi.

Procedim al muntatge:
1.- Enfarinar lleugerament el marbre i col·locar el disc de la base que hem tret de la nevera.
2.- Aplana'l amb un corró fins a que tingui un gruix d'una mica menys d'un centímetre.
3.- Forrar amb ell el motlle de tarta. Seria ideal que aquest tingués la base desemmotllable però si no en teniu podeu forra'l amb film tranparent que ens ajudarà moltíssim quan haguem de retira'l del motlle.
4.- Col·locar a la nevera al menys durant una hora.
5.- Preescalfar el forn a 160ºC.
6.- Escampar el farciment per sobre de la base de la tarta i col·locar-hi al capdamunt els albercocs tallats per la meitat i sense os.
7.- Empolvorar cada albercoc amb una mica de sucre moreno (opcional).
8.- Enfornar la tarda durant una hora i quinze minuts o fins que agafi una tonalitat daurada. Si us sembla que la part de sobre s'enrosseix massa depressa retirar-la del forn i tapar-la amb paper d'alumini per després seguir fornejant.
9.- Un cop cuita retirar del forn i deixar refredar en el mateix motlle sobre una reixeta.

Pot semblar molt complicada, però us assegur-ho que no ho és en absolut i el resultat és molt agraït. Us imagineu una cosa millor per omplir la vostra cuina de l'aroma autèntic de la "campinya" anglesa? Preneu-la amb una mica de nata i estareu literalment a la glòria. O a la campinya.



dimarts, 19 de juny de 2012

Modales exquisitos


Nos habían convocado prácticamente de un día para otro. Se suponía que el motivo de esa reunión era hacer balance de cómo habían resultado las celebraciones de una semana atrás. Hasta aquí todo normal. Por eso nos quedamos con la cara boba al entrar en el local y encontrarnos cara a cara con George Wade, Mary Buffer y Martin Artless, pesos pesados de la política local. Gente educada, agradable y sin escrúpulos. Personas encantadoras capaces de venderte a sus madres a precio razonable sin que les temblase el pulso. Nos recibió con una sonrisa  muy guasona el gruñón de Tim Holloway, más Ernest Borgnine que nunca. Enseguida llegaron Willy "Gibson" Wallace y Louise Parsons, los otros miembros de la junta.


La reunión con nuestros políticos preferidos resultó mitad decepcionante, mitad absurda, aunque muy entretenida. Mi esposa se dio nada más llegar el pequeño placer de recordarle a George Wade que la situación de penuria en que se encuentran las finanzas de Waterbridge es culpa de políticas de derroche y propaganda. O sea, su política. A Wade, tieso y engominado tras sus enormes gafas de pasta,  no  le gusta que le metan el dedo en el ojo y menos aún que ese dedo sea el de una mujer. Wade pertenece al típico perfil del listillo, machista y mediocre. No ha trabajado en su vida y está en política desde que acabó los estudios, siempre bajo la protección de Shitmore. Hizo una boda estupenda con Linda Basehart y ya tiene con ella  dos niños rubitos, un perro, dos gastos siameses y un precioso cottage a las afueras. Mi esposa lo conoce desde hace años y siempre lo ha tenido por un tipo muy espeso. Idiota pero hábil, vamos. Suponemos que debe responder a la figura del tonto útil que tanto se da en las esferas de la política.
Holloway entró con la directa puesta y el pie en el acelerador. Hace tiempo que Tim le tiene el ojo echado a un terreno cercado y abandonado junto al río, a unos centenares de metros de donde tenemos el local. Ese terreno es propiedad de Freddie Townsend. Tim propone que el Ayuntamiento se haga cargo del mantenimiento de ese terreno para que los chavales puedan jugar a fútbol. Con permiso de Townsend, claro.
La respuesta de Wade fue la que se podía esperar de alguien como él. Comenzó a hablar y al cabo de cinco minutos de retórica engolada y hueca Mrs. Parsons se levantó de golpe de su silla y preguntó con una jovial sonrisa de fumadora: "¿A alguien le apetece un té?". Era la forma más educada que conozco de decirle a Wade que era un capullo y que estábamos esperando propuestas concretas. Parsons en estado puro.
Willy era menos educado -y también menos cínico que Louise Parsons- y no se anduvo por las ramas. Preguntó a aquellos tres servidores públicos qué podían hacer, si estaban dispuestos a tratar el asunto en el próximo pleno y qué coste tendría la broma. Antes de que Mary Buffer abriese la boca, Willy comenzó a elucubrar con la posibilidad de hablar directamente con Townsend y explicarle el proyecto para tratar de implicarlo en algo que va más allá y que tiene como objetivo… blablabla, etc. Eva y yo nos mirábamos divertidos viendo cómo aquellos tres imbéciles iban a marcharse con el rabo entre las piernas y sin apenas haber podido abrir la boca. Un suplicio para un político, vaya.
Al cabo de quince minutos de charla distendida, endulzada con unas exquisitas tazas de té y unas deliciosas galletas de gengibre, el asunto estaba más que liquidado, así que despedimos cordialmente a nuestros políticos. Y en cuanto se cerró la puerta pasó lo que sabía que pasaría. Ventajas de ser el guionista.
-No puedo con este gilipollas de Wade –escupió Holloway.
-Si quieres un consejo, amigo mío, no subestimes a Wade. Cualquier día de estos nos sorprenderá dictando conferencias sobre Management en alguna escuela pija de negocios. Pero estoy de acuerdo contigo: es un gilipollas –terminó Louise. Y encendió un cigarrillo.


El resto de la reunión nos dedicamos a reflexionar en voz alta sobre cómo se habían desarrollado los actos programados unos días atrás en las fiestas de primavera. Todos coincidimos en que el modelo necesita una urgente, muy urgente, puesta al día. La media de edad de los asistentes pasaba de la cincuentena en mucho y lo más moderno que se bailó el sábado noche fue alguna canción de Tom Jones. Poco alentador, la verdad, por mucho que me guste Tom Jones. Eso sí, hubo unanimidad en que el servicio de bar funcionó de maravilla y que los sandwichs de bacon, lechuga, queso, pepinillo y mostaza de Miss Underwood estaban deliciosos. “Florence siempre ha tenido muy buenas manos para la cocina. Y un culo estupendo, vaya que sí”, remató Willy Wallace pasándose su enorme lengua por los labios.
Y cuando ya estábamos a punto de marcharnos la bruja de Louise Parsons preguntó con una maliciosa sonrisa: “¿Y ya se sabe a quién le ha dejado la pasta Walter Hudson?”

diumenge, 17 de juny de 2012

A la cuina amb en Giovanni

Disculpeu la qualitat de les fotos. Tant pensar en el pastís ens va fer oblidar que necessitàvem una camera!
Recordeu el pastís mousse de Nutella que vam penjar al blog fa uns dies? Va ser la meva aportació a la festa de fi de curs en dos dels grups d'adults que van acabar classes a finals de maig. Cadascun dels alumnes portava alguna cosa per la festa. Uns van portar cava, altres vi, altres s'encarregaven de la "logística" subministrant gots, plats i tovallons i uns altres portàvem la "teca". Hi va haver receptes salades, com ara pizzes i una bona quantitat de pa amb tomàquet i embotit i diferents propostes dolces com el meu pastís, llacets i ulleres de pasta de full i xocolata i...l'estrella entre totes les estrelles: el tiramusú d'en Giovanni!

No era la primera vegada que ens en preparava un. De fet, després de l'èxit que va suposar el primer, tothom tenia clar que si alguna cosa havia de portar en Giovanni havia de ser un altre d'aquells tiramisús que ningú com ell sap preparar. I així ho va fer. Va venir amb un tiramisú de dimensions més que considerables i en un obrir i tancar d'ulls va desaparèixer. Tot un misteri digne d'en Sherlock Holmes.

He de confessar que amb el "privilegi" que m'otorga ser la "teacher" del grup, vaig aconseguir que en Giovanni em passés una fotocòpia amb la recepta explicada al més mínim detall, però hi havia altres alumnes de la classe que també volien conèixer el secret d'aquell meravellós pastís. Així que vam organitzar una tarda de cuina a la setmana següent d'acabar les classes en la que el mestre pastisser Giovanni ens va fer una demostració pràctica a la Mª del Mar, la Isabel i a servidora. A més, va ser tan sumament amable que ens va regalar el pastís resultant per a que cadascuna de nosaltres el prengués cap a casa. Tot un detall, no us sembla?

El què deiem. Els mòbils seran molt intel·ligents, però com a càmera encara tenen molt recorregut per fer...
Va ser una tarda genial. Vam riure moltíssim i la Isabel (l'anfitriona) ens va tractar a cos de rei amb unes copetes de vi, unes olivetes i uns taquets de parmesà. A més, la Mª del Mar ens va portar ous de les seves gallines "camperes" pel que el tiramisú resultant no podia estar més bo. 

A l'hora de marxar, vaig preguntar-li a en Giovanni si li sabria greu que publiqués al blog la seva recepta secreta de tiramisú. Se'm va quedar mirant amb cara de sorpresa i amb el seu divertit català-italià em va contestar: "Acabo d'explicar aquesta recepte a tres dones. Ja no serà secreta mai més!!"

Voleu saber-la? Us l'explicaré la setmana vinent amb tot luxe de detalls quan haguem fet la primera versió casolana de la mateixa. L'espera valdrà la pena. Paraula d'Alfriston.


divendres, 15 de juny de 2012

Sorbet de Síndria i Llimonada


Aquesta vegada, i encara no entenc ben bé com, no em va costar gaire convèncer a l'Andy per a que em "deixés" comprar un altre aparell per la cuina. No és que li hagi de demanar permís, però sé que es posa nerviós quan veu que cada cop queda menys espai als prestatges i que, aviat, haurem de reconvertir part del nostre menjador o dormitori en cuina si segueixo ampliant el repertori de "gadgets" culinaris. El cert és que l'artefacte en qüestió era pràctiament irresistible: una màquina per fer gelats. Sí, sí. Per fi tenim una d'aquelles maquinetes que refreden i donen la consistència adequada a les combinacions d'ingredients més estiuenques. I tot pel mòdic preu de 22€ al Lidl. No m'hi vaig resisitir...i l'Andy tampoc.

Evidentment, el primer a escollir una recepta va ser el Jordi que va decantar-se per un gelat de Nutella. Sento no poder ensenyar-vos com va quedar perquè va ser vist i no vist, però això mateix certifica que va ser tot un èxit. La següent proposta la va fer l'Andy i, si bé l'elecció dels ingredients va ser totalment al seu gust, el fet de tenir a casa una súper-mega síndria que ni cabia a la nevera va donar-li algunes "pistes".

Així doncs, queda inaugurada oficialment la temporada de gelats i sorbets a Alfriston Cottage. Oh yeah!



Sorbet de síndria i llimonada
(1 litre de sorbet)

4 tasses de síndria tallada a cubs petits (millor si és sense llavors)
1/2 tassa de suc de llimona
1/2 tassa de sucre
1/4 de tassa de glucosa*
1/2 culleradeta de pela de llimona ratllada

1.- Posar al congelador la carmanyola o altre contenidor que volguem utilitzar per a guardar el sorbet.
2.- Passar els cubs de síndria pel túrmix fins aconseguir un puré ben fi. N'haurien de sortir unes dues tasses i mitja. Si us en sortís més guardeu el puré restant per fer smoothies o simplement, per prendre tranquil·lament asseguts a la terrasseta de casa.
3.- Posar una olla petita al foc (mig) amb el sucre, la glucosa, el suc de llimona i la ratlladura. Anar remenant fins que arrenqui el bull i deixar bullir fins que s'hagi dissolt tot el sucre (uns dos minuts aproximadament). Retirar del foc.
4.- Abocar en un bol juntament amb el puré de síndria i remenar bé per a que quedi tot combinat.
5.- Traspassar la mescla a una bossa per congelats amb tanca tipus "Zip" i posar a la nevera o al congelador fins que s'hagi refredat. Una manera ràpida de fer-ho també és posar la bossa en un bol ple d'aigua i gel durant uns 30 minuts.
6.- Un cop freda, passar la mescla a la màquina de fer gelats i seguir les instruccions del fabricant.
7.- Quan ja hagi adquirit la consistència necessària, traspassar el sorbet a la carmanyola que teníem al congelador. Tapar la part superior amb una fulla de paper de forn per a evitar que es formin cristalls i tornar al congelador unes 4 hores aprox. o fins que estigui ben sòlid.


Tema glucosa: Fins fa 4 dies no tenia ni idea de què era ni per a què servia. La Gemma Clofent la feia servir en la seva cobertura de xocolata del pastís mousse de Nutella i em va explicar que la forma més senzilla d'aconseguir-la era fent una visita amb cara de bona persona al vostre pastisser de confiança. Amb una mica de sort, si li caieu en gràcia, us en donarà una miqueta en una bossa i ni us cobrarà res. En el cas dels sorbets he llegit que s'utilitza ja que impedeix que s'hi formin cristalls de gel i aquest tingui la mateixa consistència i aparença que els que pogueu comprar a la millor gelataria del poble. He llegit que els cristalls també es poden evitar afegint una cullerada de vodka a les mescles abans de posar-les a la màquina de fer gelats. En aquest cas, en tractar-se de síndria que porta tanta aigua, no me la vaig voler jugar i vaig seguir la recepta al peu de la lletra. La propera vegada ho probaré amb el vodka (se m'ha acabat la glucosa!) i ja us explicaré com m'ha anat.


Pel demés és un sorbet senzill i suau. Ideal pels dies de calor a l'hora de dinar, de berenar o de sopar. Tot un vici i un luxe a l'abast de qualsevol. Recomanat 100%!

dimarts, 12 de juny de 2012

Pastís Mousse de Nutella


En els temps que corren sé que em puc considerar molt afortunada: tinc feina i, a sobre, m'encanta. L'anglès ha sigut i és la meva passió i poder ensenya'l als demés m'omple moltíssim. A més, tinc la sort de tenir uns alumnes maquíssims. De fet, amb molts d'ells la nostra relació va més enllà de l'estricte "teacher-alumne" i compartim moltes d'altres coses. En concret, hi ha dos grups d'adults que fa anys que ensenyo. Tots els alumnes viuen en el mateix poblet, a només uns minuts de casa, i els cursos van ser promoguts per l'ajuntament. Una idea genial: portem a un professor al poble i així tota la gent que ho vulgui pot aprendre anglès sense haver d'agafar el cotxe per anar a un centre i a un preu molt més assequible. Són una gent molt especial, d'un poble molt especial. Hi ha una molt bona sintonia entre tots ells i això es reflecteix en el gran nombre d'actes que es celebren en un poble tan petit i en el "bon rotllo" que es respira. A classe, celebrem tots i cadascun dels aniversaris dels alumnes (bé, i els viatges que fan, i que ja arriba el Nadal, i que és el temps de les mones i...en fi, que ho celebrem tot, tot i tot) i acabem fent uns àpats increïbles regats amb cava, vi i el que faci falta. Evidentment, entre tots ells hi ha gustos per a tot i ens hem trobat amb pecularitats tals com un alumne al·lèrgic al coco, un altre que no menja cap tipus de pastís que porti fruita o una altra que no soporta res que porti formatge... I, és clar, quan ens vàrem preparar per la "celebració" de final de curs i em van demanar que els hi portés algún pastís ben bo com els que els hi envio sempre en foto pel Facebook, vaig mirar de tenir en compte totes aquestes "limitacions" i vaig arribar a la conclusió que si volia encertar només podia fer-ho amb una cosa: XOCOLATA.

Fent un repàs a les receptes que corren per casa vaig veure (amb autèntic terror!) que no tenia res que estés a l'alçada de les circumstàncies i vaig començar a fer una recerca exhaustiva pels blogs de la gastroesfera catalana. Em va robar el cor un Pastís de mousse de Nutella que la Gemma Clofent havia penjar ja fa molt temps al seu blog La Cuina de Casa. Tenia, com tot el què fa la Gemma, una pinta increïble i sabia que si em sorgia cap problema a l'hora de posar-m'hi sempre podria comptar a l'altre costat de la pantalla. I així va ser. Vaig llegir-me la recepta i el primer que em va sobtar és que la cobertura de xocolata estava feta amb glucosa. Em va costar d'aconseguir, però un cop havia convençut al pastisser del costat de casa de que me'n donés una mica, aquest em va insistir en què no n'hi posés ja que, al seu entendre, la glucosa li donaria un regust una mica dolent. Presa del pànic, vaig escriure a la Gemma que em va recomanar que seguís la recepta de la cobertura que va fer servir per la mona de xocolata que va publicar aquest any. I jo, paraula de Gemma Clofent, li vaig fer cas. El resultat és aquest que teniu a les fotos i dos grups d'alumnes totalment entregats a la causa: no en va sobrar ni un tall. Va ser un autèntic èxit de crítica i públic i des d'aquí no puc sinó agraïr a la Gemma la seva amabilitat i paciència infinita i als meus alumnes pels bons moments que em regalen al llarg de tot el curs. Per cert, que ara ja hem acabat les classes i ni s'imaginen com els trobo a faltar...snif!


Pastís Mousse de Nutella
(per a un motlle rodó de 23,4cm)

Per la base:
6 ous
200gr de farina
200gr de sucre
Ratlladura de llimona
1 batut de xocolata (tipus Cacaolat)

Per la Mousse:
400ml de nata líquida per muntar
100ml de batut de xocolata (tipus Cacaolat)
2 clares d'ou (millor pasteuritzades tenint en compte que no les courem)
200gr de Nutella
4 fulles de gelatina neutra

Per la cobertura:
150ml de nata líquida 
150gr de xocolata per a cobertura
75gr de mantega

Preparem la base:
1.- Preescalfar el forn a 180ºC
2.- Separar les clares dels rovells.
3.- En un bol mesclar bé els rovells amb el sucre utilitzant les varilles i fins que hagin doblat de volum.
4.- En un altre bol a part muntar les clares a punt de neu i incorporar-les als rovells amb molt de compte per a que no s'abaixin.
5.- Afegir la farina tamisada i la pel de llimona ratllada.
6.- Abocar la mescla en un motlle rodó prèviament untat amb mantega i lleugerament enfarinat i enfornar uns 30 minuts o fins que un escuradents punxat a la part central del pa de pessic surti ben net.
7.- Esperar uns deu minut a que es refredi i desemmotllar. Col·locar el pa de pessic sobre d'una reixeta i deixar refredar del tot.
8.- Un cop fred, tallar longitudinalment en forma de tres o quatre discs (d'1,5 centrímetres aprox.). Reservar-ne un pel pastís que ara farem i la resta embolicar bé amb plàstic de cuina i congelar per a futurs pastissos.


Anem a per la mousse:
1.- Posar les làmines de gelatina en remull per a què s'hidratin.
2.- Posar un bol o una olla al bany Maria amb la Nutella i anar remenant fins que quedi líquida.
3.- Abocar el batut de xocolata en un vas i escalfar un minut al microones. Un cop calent afegir-hi la gelatina prèviament escorreguda i barrejar bé fins que quedi ben dissolta.
4.- Afegir a la Nutella i remanar bé fins que quedi ben integrada. Retirar del foc i reservar per a que la mescla es refredi una mica.
5.- En un altre bol muntar la nata amb unes varilles fins a la consistència de semi-muntada (fins que es comencin a formar "pics"). Reservar
6.- Muntar les clares a punt de neu.
7.- Afegir la nata semi-muntada a la Nutella amb molt de compte per a que no s'abaixi i, posteriorment, fer el mateix amb les clares.
8.- Agafar el pa de pessic i col·locar al fons d'un motlle rodó desemmotllable.
9.- Emborratxa'l amb una mica de batut de xocolata (compte no el deixem ben xop!).
10.- Abocar-hi a sobre la mousse de Nutella que hem preparat i posar a la nevera fins que qualli.

I, per acabar, la cobertura:
1.- Posar una olla amb aigua al foc (ens servirà per fer un bany Maria després). En el bol o olla que anirà a sobre de l'aigua col·locar-hi la xocolata trossejada ben petita i la mantega a daus. Mantenir sobre el marbre de la cuina, no la posarem al bany Maria fins després.
2.- Posar la nata líquida al foc en un cassó i just quan arrenqui el bull abocar-la sobre la xocolata i la mantega. Esperar dos minuts i després barrejar bé per a que quedi la xocolata ben dissolta.
3.- Ara sí, col·locar la xocolata al bany María i amb un termòmetre de cuina controlar fins que la mescla agafi els 40ºC de temperatura. (Confessió d'una pastissera amateur: com que no tinc termòmetre de cuina vaig fer servir el que tinc per mirar-li la febre al meu fill prèvia desinfecció a consciència. Ja sé que és una mica "cutre" però és que encara faltaven uns dies pel meu aniversari. Sigui com sigui, va funcionar!). Quan hagi arribat als 40ºC, i no abans, abocar sobre la mousse de Nutella. Em deia la Gemma que si es fa quan la xocolata està més freda aquesta queda massa sòlida.
4.- Deixar el pastís sense moure'l gens ni mica en el lloc on hi heu abocat la cobertura. Si no ho feu la xocolata s'escampa pels costats i queda una mica lleig. Passada una estona (depenent de la temperatura ambient serà més o menys), quan es vegi que la cobertura ja ha començat a solidificar-se, podeu posar el pastís altre cop a la nevera.
5.- Si voleu, podeu decorar el pastís amb ametlla crocant pel damunt, tal i com va fer la Gemma, o, per les que no s'atreveixin com jo, decorar amb una mica de xocolata blanca fosa que trobo que li dóna un aire molt elegant al pastís.


Compte!! Aquest pastís no és gaire amant de les altes temperatures. Guardar a la nevera fins al moment de consumir i, un cop tallat, si en sobre (sí, ja sé que és quasi impossible que en sobri) tornar a posar inmediatament a la nevera.

Ha sigut, sense cap mena de dubte, el millor pastís de xocolata que he fet mai fins el moment. De fet, el vaig haver de repetir dos dies seguits (i això ja ho diu tot, no?). I encara tinc pendent una tercera vegada ja que quan els vaig fer el Jordi estava en plena passa de panxa i no els va poder tastar. Pobre! Això sí que va ser un autèntic sacrifici i una demostració d'autocontrol!

diumenge, 10 de juny de 2012

Lluç amb beixamel de porros


No és la primera vegada que faig servir aquest bloc per confessar la meva ignorància culinària. Doncs bé, aquí va una altra de les meves revelacions: fins fa 4 mesos no havia cuinat mai res amb porro. És més, m'avergonyeix dir que si n'arriba a caure un a les meves mans ni tansols hagués sapigut què fer amb ell. Ho sé, és molt trist, però els meus coneixements gastronòmics simplement són els què són. Qui va obrir-me les portes al meravellós món dels porros? La cosina del meu pare, la Paquita. Una persona a qui li dec gran part dels meus pobres coneixements de jardineria (i una bona quantitat de les plantes que tenim al pati), que m'ha ensenyat a fer flors de ganxet, puntes de coixí i, finalment, m'ha explicat per a què servia un porro. Com podeu veure, a la Paquita quasi li dec mitja vida.

La vàrem anar a veure per Setmana Santa ja que viu en un poblet a una hora i mitja de Waterbridge i la vàrem trobar carregada d'energia com sempre, rodejada dels seus 4 gossos, tres gats, dues tortugues, un eriçó, 4 periquitos i un jardí amb un herbolari que ja voldria per mi. A sobre del marbre de la cuina hi tenia una bossa plena de porros que li acabava de portar el veí. Eren els porros més grossos que he vist mai en la meva vida i de seguida me'n va regalar un grapat per a que els cuinés com més m'agradés. Bé, ja em teniu amb els quatre porros gegants a les mans dient allò de: és que no n'he menjat mai i tampoc sé què fer-ne. La Paquita, el lema de la qual és allò de "tira, tira", em va explicar en trenta segons que tallat a rodanxes i passat per la paella era d'allò més bo. Tres dies més tard, ja a casa, vaig agafar el porros i em vaig disposar a provar-ho. Vaig tallar les arrels, tal i com em va dir, vaig treure les dues primeres fulles, tal i com em va dir, i vaig començar a tallar els porros a rodaxes fins que la part blanca s'acabava i...jo no sabia què havia de fer. Es menjava també la part verda? I si era que no...havia de llençar tot allò? Era possible que la meitat del porro hagués d'anar a la brossa? Com veieu, no dominava gaire el tema. Després d'un parell de trucades telefòniques a les cuineres de la familia ja tenia, per fi, el porro a la paella i deu minuts més tard experimentava una autèntica revelació: el porro i jo seríem per sempre més inseparables.

Aquest va ser l'inici de la nostra història d'amor de la que avui us escric un nou capítol. Perquè si alguna cosa he après durant aquests mesos és que els porros són molt versàtils i es poden cuinar amb quasi qualsevol cosa. La recepta d'avui n'és una nova mostra que vaig trobar al blog de l'Alisonhouse Potingues y Fogones. Ideal pels amants del porro com jo!


Lluç amb beixamel de porros
(per a 4 persones)

4 lloms de lluç o 8 rodanxes
500ml de caldo de peix
1 llimona
2 porros
1 dent d'all
Oli d'oliva
Sal i pebre
Una mica de nou moscada
250ml de llet desnatada
2 cullerades de farina
Julivert per decorar

1.- Netejar el peix i condimentar amb sal i pebre al gust. Amani'l, també, amb una mica de suc de llimona.
2.- Pelar i tallar els porros a rodanxes i l'all a làmines ben finetes.
3.- En una safata pel forn abocar-hi la meitat del caldo de peix i col·locar-hi el lluç a sobre. Tapar-ho tot amb paper d'alumini i reservar.
4.- Comencem a preparar la beixamel sofregint en una paella amb tres cullerades d'oli d'oliva el porro i l'all. Remenar sovint per aconseguir que el porro quedi ben tendre però no s'enrosseixi. Un cop aconseguit retirar del foc i reservar.
5.- Preescalfar el forn a 180ºC.
6.- En la mateixa paella on hem cuit el porro i l'all afegir-hi una miqueta més d'oli i enrossir la farina un parell o tres de minuts.
7.- Retirar del foc i afegir-hi el caldo de peix restant i la llet removent sense parar per a que la farina no faci grumolls.
8.- Tornar a posar al foc, condimentar amb sal, pebre i nou moscada al gust i anar remenant contínuament.
9.- Quan el forn ens avisi que ja ha arribat a la temperatura, col·locar-hi el lluç i coure'l durant 20 minuts.
10.- Mantenir la beixamel uns 15 minuts més al foc (sempre vigilant que no ens quedin grumolls) i afegir-hi l'all i el porro. Coure uns 3-4 minuts més i passar pel túrmix fins que ens quedi una salsa ben fina.
11.- Un cop el lluç estigui cuit, presentar en cada plat amb una mica de la beixamel pels costats i per sobre de cada llom/rodanxa.


Aquesta recepta també és ideal per a totes aquelles persones a les que menjar peix els costa una mica. El sabor de la beixamel ajuda a "dissimular" el del peix i li dóna uns matisos sorprenents. Tot plegat es va convertir en una de les millors receptes de peix que mai hem preparat a casa. Us la recomano de veritat.

divendres, 8 de juny de 2012

REC.05


Ni los Stables de Camden Market en Londres son tan fashion como la movida del REC STORES en Igualada. Que quieres pasearte por unas calles alucinantes que parecen de otro siglo... Ven al REC.05. Que quieres disponer de una oferta de shopping que no encontrarás en ningún otro lugar a unos precios que dan risa... Ven al REC.05. Que quieres disfrutar de un diseño a la última en unas tiendas efímeras que sólo encontrarás aquí y ahora durante sólo tres días... Ven al REC.05. Que quieres tomarte una cerveza, una copa de cava o un refresco a la fresca en un ambiente vanguardista y divertido... Ven al REC.05. ¿Dónde? En Igualada, esa ciudad que se está despertando de un largo sueño. Ven al REC.05 si quieres vivir una experiencia única. Al lado de casa, tan cerca que es un pecado no venir. Mejor que irte a Berlín o a NYC. Lo que verás aquí es más sorprendente, es de aquí y sólo dura tres días: 7, 8 y 9 de Junio. Palabra de Alfriston.





dijous, 7 de juny de 2012

Galetes de camamilla, mel i llimona


Hi ha receptes que, no se sap per què, sembla que et vulguin donar l'esquena. Vaig veure aquesta al Pinterest ja fa unes setmanes i de seguida em va agradar. Unes galetes que combinaven la camamilla, amb la mel i la llimona em van semblar, simplement, espectaculars. El problema? Primer no tenia mel, i mai pensava a comprar-ne. Quan vaig aconseguir-la em faltava la camamilla (sí, sembla increïble però resulta que tenia camamilla amb anís, camamilla amb menta i no camamilla sola!). Per desgràcia (i sort) nostra, el Jordi va agafar la setmana passada una d'aquelles passes de panxa tan empipadores i això va portar la camamilla a casa. Ja ho diuen: "no hay mal que por bien no venga". Així que ja teníem tots els astres alineats per fer galetes. Visca!

Ah! Tema curiós número dos: La recepta original deia que les quantitats dels ingredients eren per fer 50 galetes. Bé, està clar que algú té un seriós problema amb les matemàtiques perquè en van sortir ni més ni menys que 90!! A veure, que ja m'està bé perquè si et poses a fer galetes ja, tant per tant, que te'n surtin forces però, estareu d'acord amb mi, que de 50 a 90 hi ha una lleugera diferència. Una vegada més, vàrem aprofitar el petit "inconvenient" per fer quelcom positiu i vaig portar una cistelleta plena de galetes a en John Kenickie, veí del carrer que té un hort preciós tocant a Townhill i que sempre ens porta coses a casa. La resta? Les vaig posar en una caixeta de llauna a la cuina de casa i, misteriosament, han desaparegut totes. Curiós, no?

Galetes de camamilla, mel i llimona
(surten unes 90 galetes)

2 tasses i 3/4 de farina
1 culleradeta de bicarbonat sòdic
1/2 culleradeta de llevat
5 bossetes de camamilla (les típiques per fer infusions)
1/2 culleradeta de sal
225gr de mantega sense sal a temperatura ambient
1 tassa de sucre
1 ou gros
1/2 culleradeta d'extracte de vainilla o 6 gotetes si feu servir essència
La pela ratllada de dues llimones
2 cullerades de suc de llimona
4 cullerades de mel (la meva era de romaní)
1/2 tassa de sucre per arrebossar les galetes (opcional)


1.- Passar el contingut de les 5 bosses de camamilla per un molinet de cafè per assegurar que no hi queden trossos grossos de fulla o "branquetes". Un cop fet, passar per un colador per acabar de triar els trossos més petits.
2.- Combinar en un bol mitjà la farina amb el bicarbonat, el llevat, la camamilla i la sal.
3.-  En un altre bol combinar la mantega amb el sucre amb les varilles fins que quedi una mescla lleugera i esponjosa.
4.- Afegir-hi l'ou, la vainilla, la pela de llimona, el suc de llimona i la mel i mesclar tot bé.
5.- Incorporar els ingredients secs a la mescla ben a poc a poc fins que estiguin combinats, però no insisitir massa. Barrejar, només, fins que la farina quedi integrada en els ingredients líquids.
6.- Preescalfar el forn a 180ºC.
7.- Preparar la safata del forn amb paper de forn o amb una planxa de silicona per a que les galetes no s'enganxin.
8.- Agafar petites quantitats de massa i donar-lis forma de boleta. La mida hauria de ser l'equivalent a un Ferrero Rocher (és el què m'ha semblat que descriu millor la forma que s'ha d'aconseguir). Col·locar la boleta sobre la safata del forn i donar-li uns copets pel capdamunt amb els dits fins que ens quedi un disc d'un centímetre de gruix aproximadament. Compte que la massa és bastant enganxosa i s'ha de manipular sense apretar massa o s'ens enganxarà a les mans. Si això passés, renteu-les bé amb aigua i continuar una estona més amb les mans humides.
9.- Si es vol es poden arrebossar les boletes amb una mica sucre abans de posar sobre la safata.
10.- Coure al forn uns 10-12 minuts o fins que agafin un lleuger to daurat.


El resultat? És d'aquelles receptes que valen la pena. Requereixen de dedicació ja que els hi has de donar forma a cadascuna però aquesta es veu sobradament recompensada quan te'n poses una a la boca. Ideals per esmorzar o per berenar. O per prendre amb el te de les cinc...o per quan tens el nen a casa malalt amb mal de panxa! Proveu-les i ja m'explicareu què tal, d'acord?

dimecres, 6 de juny de 2012

Unas galletas muy Cukis


Hace unos días Núria nos sorprendió -por lo inesperado- con una noticia. Resulta que después de darle vueltas y más vueltas a la cosa había decidido dar un paso al frente. No, no se presentaba voluntaria para una acción "comando suicida". Os explicamos. Nuestra amiga siempre ha tenido una inclinación natural hacia los dulces en general y las galletas en particular. Parece ser que un día hablando con una compañera de trabajo descubrieron que tenían gustos compartidos en el tema "galletas". Y burla burlando una cosa lleva a la otra. Pensaron si no sería buena idea ponerse a trabajar seriamente en ese hobby que les proporciona tantas satisfacciones en la cocina y en el paladar. Y en ello están desde hace unos días, con toda la ilusión del mundo. El proyecto se llama QueCukis y consiste básicamente en la elaboración personalizada de galletas decoradas. Dicho así puede sonar algo extraño, pero si os pasamos unas fotos del obsequio que Núria nos hizo ayer pensamos que todo quedará más claro. Os dejamos aquí el link por si os interesa saber más sobre QueCukis.
Y por supuesto, deseamos a Núria y a María muchísima suerte -y mucho trabajo- con la nueva criatura.



dilluns, 4 de juny de 2012

Una visita inesperada


Amagada en un raconet del nostre herbolari particular, hi tenim una torreta blanca, petita, quadrada amb dues mini-maduixeres. Dic "mini" perquè cadascuna deu tenir tres o quatre fulles com a màxim i no aixequen tres dits de terra. Però això no ha estat cap impediment per a què una d'elles ens hagi sorprès amb aquest petit "miracle". La nostra primera maduixa. Una maduixa petita, però preciosa que de cap manera esperàvem que ens visités aquesta primavera. Una maduixa tímida, de la mida d'una avellana que s'ha convertit, sense voler-ho, en la princesa absoluta del pati i ens ha deixat a tots bocabadats. La natura simplement té aquestes coses...

dissabte, 2 de juny de 2012

Focaccia d'all i romaní


Quan ahir vàrem veure quina era la proposta de l'Enfogona't d'aquest mes (el repte culinari que ens proposen des dels blocs Tapa't de Tapes i Quins fogons!) no ens ho podíem creure...el blat! Què fàci! A més, per casualitat, ahir mateix ens havíem decidit a fer aquesta focaccia que us presentem aprofitant que ja tenim forn nou i que, a més, funciona (i molt bé!). Ja, ja sabem que dir que un forn funciona és una obvietat com una casa, però després del desastre de forn que havíem tingut durant quatre mesos i que feia sempre el què volia, comptar amb un aparell que escolti totes les teves indicacions i, el millor de tot, les respecti ens fa especial il·lusió.

Doncs això, que la nostra proposta per l'Enfogona't de juny és una focaccia d'all i romaní. Una recepta senzilla que només et requereix passar unes horetes a casa però no gaire dedicació més. El resultat? Què us haig de dir? És la primera que preparo i ja tinc ganes de fer-ne una segona. Per sopar, acompanyada d'un bon assortiment d'embotits i formatges és espectacular. El romaní li dóna un sabor molt especial, així com l'all enrossit al forn. Mmmmm. Una delícia cruixent que encara està més bona si es menja acabada de sortir del forn. Creieu-nos: si teniu gent a sopar a casa i voleu soprendre'ls amb quelcom senzill però espectacular aquesta focaccia és la resposta. Som-hi?


Focaccia d'all i romaní
(per a 4 persones)

300gr de farina blanca de força
1 culleradeta de sal
1/2 culleradeta de sal gruixuda (o de sal normal si no en teniu)
1 culleradeta de llevat de forner en pols
175ml d'aigua
3 cullerades d'oli d'oliva verge (i una mica més per decorar)
2 dents d'all
Un parell de branquetes de romaní


1.- Posar la farina, una culleradeta de sal, el llevat, l'oli d'oliva i 175ml d'aigua calenta (ha d'estar calenta però que la pogueu tocar amb les mans sense cremar-vos) en un bol mitjà. Amb un ganivet de punta rodona (els típics de la coberteria que no tallen) barrejar els ingredients fins que formin una massa suau. Si la veiem massa seca hi podem afegir una mica més d'aigua.
2.- Enfarinar lleugerament el marbre de la cuina i transferir-hi la massa. Amassar-la durant 10 minuts fins aconseguir que sigui suau i elàstica.
3.- Amb un pinzell de cuina sucar un bol gros amb oli d'oliva. Posar-hi la massa feta una bola al seu interior i cobril'l amb plàstic de cuina. Deixar en un lloc càlid durant 45 minuts o fins que hagi doblat la seva mida.
4.- Tornar la massa al marbre (encara una mica enfarinat) i punxar amb un escuradents llarg o un ganivet diverses vegades per a que deixi anar l'aire que ha anat acumulant.
5.- Donar altre cop la forma d'una bola a la massa i amb un corró aplanar-la en forma rodona d'uns 30cm. de diàmetre.
6.- Agafar una plata apta pel forn i sucar-la tota amb oli d'oliva. Transferir-hi la massa en forma de disc a sobre.
7.- Humitejar un drap de cuina net i col·loca'l sobre la massa. Deixar reposar uns 20-30 minuts fins que hagi pujat una mica. A la meitat d'aquest temps preescalfar el forn a 200ºC i posar un pot amb aigua a bullir (tranquils que ningú està de part. Ara us explico per què és).
8.- Destapar la massa i amb el dit gros anar fent-li forats per tot arreu. Escampar la sal gruixida per sobre així com les fulles de romaní (separades del tronc, és clar) i els dos alls tallats a làmines ben finetes. Per acabar, mullar-se les mans amb aigua i esquitxar tota la superfície del què serà la nostra deliciosa focaccia.
9.- Agafar un recipient apte pel forn (compte que no sigui d'alumini si no voleu que us quedi tacat. Ho dic per experiència) i abocar-hi l'aigua bullint. Posar aquest recipient a la reixeta del forn a la posició més baixa del mateix. A la vegada, col·locar la safata amb la focaccia a la posició més alta del forn i fornejar durant 20-25 minuts o fins que agafi aquell preciós to daurat.
10.- Retirar del forn i esquitxar tota la superfície amb més oli d'oliva verge.
11.- Menjar que encara estigui una mica calenta i...a disfrutar!


Després de l'experiència us asseguro que us quedaran ganes de repetir. Només per l'oloreta que us quedarà a la cuina ja val la pena. Tanqueu els ulls i quasi ja us podeu sentir a la Toscana. Ostres! No és el George Clooney aquell que passa per allà??
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...